martes, 17 de marzo de 2009

L'avi Alfons

El Fonsu va néixer el 20 d'abril de 1918 a la barriada de muntanya anomenada l'Albà, municipi d'Aiguamurcia (Alt Camp). Com tots els de la seva generació no va tenir una vida fàcil. Va néixer amb el just i necessari per sobreviure. Sempre explicava que quan era petit li va caure a terra el "pamvisucre" que es menjava per berenar i la seva mare l'hi va bufar el pa per treure'n la pols i llestos.
Fill de pastors, va venir a viure al Vendrell a peu! quan tenia 16 anys amb la famlia i el ramat. Als 18 anys cap a la guerra. Als 20 anys 3 anys més de mili (es veu que encara no en sabia prou). Als 29 anys es casa amb la seva estimada Maria, viatge de noces a... València! (com canvien els temps!). Quan en tenia més de 40 reb una injusta i forta decepció familiar. Als 53 anys reb el cop més fort de la seva vida: la seva dona María mor als 49 anys després d'una intervenció quirurgica que no corria pressa. Als 63 anys es jubila i quan ja planejava fer excursions i activitats amb el seu amic íntim Bonet aquest es mora repentinament. Una altra decepció. Ja als 72 anys i quan encara gaudia de bona salut li agafa el que familliarment s'anomena com un "atac de feridura". A partir d'aquí el bastó i ell es van fer inseparables.
Evidentment també li van passar coses molt bones: va ser pare de dues nenes i avi de nena i nen i va gaudir d'una salut de ferro durant molts anys.
Del Fonsu he après que quan caus sempre t'has d'aixecar i que el cop que has rebut et farà més fort. Del Fonsu he après que dia a dia, cop a cop, la vida té una part meravellosa on ens hi hem d'aferrar i no perdre mai la ilusió per viure. Del Fonsu he après a tenir sempre un crit d'ànim i un somriure cap als demés. Del Fonsu he après a distreure'm i apassionarme amb el detall més petit. Del Fonsu he aprés una part a ser del Barça.
El Fonsu és el meu avi i va morir el passat dia 12 de març a punt de fer 91 anys. Aquest és el motiu d'estar uns dies sense escriure. Per un cantó estic trist perquè mai més el podré veuré, ni parlar-hi, ni patir veient el Barça, ni riure de les seves constants bromes i frases fetes. Per l'altra part estic content perquè ha marxat com ell volia: havent gaudit de la vida fins al final, amb tot el seny, sense patir i havent complert l'objectiu vital quan un neix: morir de gran i feliç.
Avi, et trobaré molt a faltar, n'he après molt de tu.

5 comentarios:

Gemma Urgell dijo...

Albert! Un petó ben fort. Perdre un referent, un avi com expliques que era l'Alfons, és molt dur. Però queda't en això, en tot el que t'ha ensenyat, cada vegada que parlis d'ell és com si tornés a estar al teu costat. Pel que expliques, l'Alfons era de la mateixa quinta i fusta que el meu avi. Fa 8 mesos que no està amb nosaltres, però no hi ha dia que, en qualsevol conversa, ell aparegui. Ara m'imagino el teu avi i el meu, allà on siguin, disfrutant del Barça i totes les copes que aixecarà aquest any (el meu es va emportar una bufanda del barça en el seu darrer viatge ... era el seu desig ;)
Un petó ben fort i ànims!

Anónimo dijo...

Reca, el Fonsu ja pot estar content de tenir un net com tu!!!
Pensa que ell sempre estarà viu dins teu, explicant les seves anecdotes li dones vida!!!i segur que cada vegada que marqui el Barça, estarà fent un crit de "gol"al teu costat!!!Segur!!
el meu avui va fer 5 anys el passat dia 2, i tu creus que cada dia surt una conversa a l'hora de dinar on es parla d'ell, del que deia, del que feina o de les seves bromes...el meu avui no es mort, es viu dins nostre, al igual que el teu!!una abraçada crack!!

adrià dijo...

hi ha una frase bonica que diu "quan un avi mor és com si es cremés una biblioteca" per sort, nosaltres podem ser transmisors de coneixement. ànims i endavant!

Què t'anava a dir dijo...

Anims. la meva àvia també era de l'Alba i despres masarbones.

Anónimo dijo...

Ànims Albert, pensa que com et va ensenyar el teu avi Alfons cada cop que et dona la vida et fa una mica més fort.
Una abraçada.