Guardiola amb patates.

No em cansaré de repetir que no som prou conscients del que el Barça ha aconseguit. Per altra banda tampoc m'agrada que es digui que és un any irrepetible. A hores d'ara és insuperable, però repetible. Evidentment que és molt difícil, d'aquí el mèrit, però no cal auto limitar-nos. I si s'ha fet una vegada ningú pot negar que pot passar una altra vegada. De totes maneres personalment em conformaria amb "només" guanyar la Champions al Bernabeu (qui no!).De la final han quedat clares algunes coses: la gran capacitat de reacció de l'equip, saber patir, saber mantenir la filosofia de joc fins i tot en els moments crítics, que l'Henry no està per gaires festes i que no cal fitxar a Robinho tenint Jeffren. I la final m'ha agradat sobretot per 2 persones: per una banda el Pedro, jugador que ja ha passat a la història per haver marcat en les 6 competicions. Encara recordo quan va debutar al Camp Nou amb el nom de Pedrito i el públic culé se n'enreia. I sobretot me n'alegro per en Guardiola. Jugador idolatrat i defenestrat gairebé a parts iguals. En la seva època de jugador va haver d'aguantar moltíssimes crítiques: quan va debutar deien que no tenia físic. Posteriorment deien que no volia fer passades a segons quins jugadors (p.ex. Romario). Quan va estar lesionat més d'un any van arribar a dir que tenia la sida perquè era gai. Quan va marxar del Barça van dir que tenia problemes personals. Un cop a Itàlia l'acusen de doping, fet del qual va ser exculpat passats uns quants anys. Finalment quan el Barça el fitxa com a entrenador del Barça B es diu que és un "vividor" i un "enxufat".Doncs bé, Guardiola desde que treballa pel Barça d'entrenador ha jugat 7 competicions i les ha guanyat totes 7: les 6 famoses + la lliga de 3a. divisió amb el Barça B. Les ha guanyat jugant un futbol espectacular i brillant i ha promocionat jugadors de la cantera com Pedro, Busquets o Jeffren. Ha demostrat saber llegir bé els partits i tenir psicologia amb els jugadors sense que li perdin el respecte. Ha sabut prendre decisions difícils (venta d'Eto'o) i encertar-la amb fitxatges (Ibrahimovic, Piqué o Keita). Me n'alegro molt per ell. I me n'alegro que ara els seus detractors se l'hagin de menjar amb patates.
Gràcies Pep.

Glorious Barcelona

Per acabar de "babejar" i fer-nos conscients del que hem fet, no us perdeu aquest video:
http://www.youtube.com/watch?v=5gFkjCXHa-E
A veure si aquest dissabte acabem de fer història.

Víctor i victòria!

Avui toca parlar del Barça. Abans d'escriure aquest post he sentit al "Tu diràs" de Rac 1 com un oient proposava aquest titular en referència al Barça-Madrid i m'ha vingut que ni pintat com a títol del meu post.
Ha estat un gran partit: emocionant, vibrant, etc. El Barça ha començat revolucionat i l'ansietat s'ha acabat convertint en por. A més si ha sumat la circumstància de que l'Henry no està per jugar 2 partits a la setmana i que el Sergio Busquets intercala partits que sembla el millor pivot defensiu de la història amb d'altres que recorda la pitjor versió de Tiago Motta. També s'hi afegeix que en Messi desde el sarau amb Maradona i Argentina està tristot i espès (tot i que s'hi deixa la pell) i que surt d'una lesió i que l'Iniesta encara no és el d'abans de la lesió, que aquest any hi ha menys rotacions donat el baix estat de forma de Màrquez i la lenta adaptació de Txigrinski i Maxwell i que sembla que en Bojan no compta per en Pep.
A pesar d'aquests inconvenients el partit ha deixat força aspectes positius: l'equip ha sabut aguantar i patir i per fi s'ha guanyat en efectivitat de cara a porteria.
També me n'alegro molt per 2 jugadors: el primer l'Ibrahimovic que avui ha deixat en evidència a Arrigo Sacchi el qual va dir que era un davanter que feia grans gols als equips petits i cap gol als equips grans.
I sobretot me n'alegro molt per en Valdés. El Guardiola ha dit que és un porter que sempre apareix decisivament en els partits importants. Recordem: París, Roma, els dos partits amb el Chelsea de l'any passat i avui en són alguns dels molts exemples. I me n'alegro perquè és un porter no reconegut (no va a la selecció i no el premien mai quan els títols són subbjectius) i sovint criticat pels propis culés. Doncs a part del que ens ha salvat és un porter amb 3 lligues, 2 Champions i 2 trofeus Zamora (al porter menys golejat).
Pel que fa el Madrid ha demostrat una gran millora i que és un gran equip. Faltaria més! Superar al Madrid de l'any passat és fàcil sobretot quan et gastes 300 milions d'euros i comptes a les teves files amb exel-lents jugadors com Cristiano Ronaldo, jugador que hagués pogut ser decissiu avui, o Kaka. Del Madrid d'avui em preocupa que havent passat pel camp del Sevilla, At.Madrid i Barça i havent estat 2 mesos sense Ronaldo només està a 2 punts. També em preopcupa que aquest fet doni moral a l'equip. Per altra banda la part positiva es que sortir amb moral alta després d'una derrota i jugant contra 10 els pot produir l'efecte rebot.
El temps dirà.

Eto'o i ser ric.

Aquesta darrers dies m'han passat una sèrie de vivències que m'han fet veure el ric i l'afortunat que sóc. Aquest passat divendres vaig passar la nit al Gran Casino de Barcelona. A part de ser una visita del tot recomenable per assequible (si ets del Racc tens l'entrada lliure o si no l'entrada val 4,50 euros) per l'experiència i per la gastronomia, fa que un surti del tot content del recinte. En el casino vaig veure com centenars de persones despilfarren els molts o pocs diners que ténen amb la única ànsia de fer encara més diners i no veuen o no volen veure que cada euro que aposten és una pèrdua signicativa a la seva vida. Gent solitària, alguns amb actituds dèspotes, amb males cares i amb un estat de nervis a punt d'esclatar que no s'adonen que la majoria d'ells son tan pobres que només tenen diners. Diners que arriben a apostar a cabassos, en unes quantitats que fan espantar i que molt bé anirien a tanta i tanta gent. Tot això amb el permis de les administracions. Si, ja sé que els diners recaudats van directament a l'administració, però voleu dir que aquesta és la sol-lució?
Entre tots hem creat una situació insostenible per a l'ésser humà. Només ets algú amb diners a la butxaca. Amb molts diners. Seguir aquesta premisa porta molts mals de cap a la humanitat. Gent que s'oblida de la parella, fills, amics, del benestar mental, de la pau interior, de gaudir del moment, de les petites coses que almenys a mi em fan molt feliç. Gent que es tanquen a treballar i treballar per tenir més i més. i no se n'adonen que tenen menys i menys.
Això em porta també a pensar amb l'Eto'o. Extraordinari futbolista que ha donat molt al Barça i el Barça li ha donat molt a ell, i no només parlo de diners. Aquest afany de guanyar més diners a portat a l'Eto'o a no tenir "feeling" amb qui l'havia de tenir, en Guardiola, l'entrenador més just i competent de la història culé. Aquesta ambició monetària li ha provocat al camerunès jugar en un èquip mediocre i defensiu quan aquí estava al millor club del món i estava envoltat de grans futbolistes que feien que ell s'ho passes d'allò més bé damunt el terreny de joc. A més a més Eto'o ha canviat Barcelona per Milà. Ell mateix ja ha dit que a Barcelona s'hi viu molt bé i climatològicament pots sortir tot l'any, mentre que l'hivern de Milà és força desagradable. Tot això a canvi de que? Ara és ric i fa un any també ho era.
Eto'o mai t'oblidarem però tu a nosaltres tampoc.

3a. part dels sentits dels carrers del Vendrell.

Ahir per fi vaig poder parlar amb el responsable del sentit dels carrers del Vendrell: D'aquesta xerrada en trec diferents conclusions. La primera que en trec és que fer aquesta feina és complicat i desagraït bàsicament per dos motius: per la situació actual del trànsit i perquè mai plou al gust de tothom. Un altra conclusió es que a l'hora de decidir els sentits dels carrers hi ha moltes premises que sovint els ciutadans no tenim en compte del tipus prioritats de serveis d'emergències (policia, ambulàncies, etc), col-locació de contenidors d'escombraries, places de parking, etc...
Dit tot això, en el cas del qual jo vaig considerar com a "nyap" cal aclarir que ara mateix és un "nyap" ja que falta canviar el sentit del carrer on ara hi ha els mossos d'esquadra, el qual ara mateix és en sentit únic (de l'av. Sant Vicenç cap al torrent) i ha de passar a ser de doble sentit (no se si tot el carrer o una part). En tot cas si es fa aquest canvi deixarà de ser un "nyap" i es solucionara el problema de congestionar encara més la rotonda del "Mirsa". Aquest canvi no s'ha fet encara perquè faltar un tràmit relacionat amb els contenidors d'escombraries.
Dir també que normalment en el canvi de sentit dels carrers es té en compte les sol-licituds presentades pels veïns a través d'instàncies i els suggeriments de la policia.
La part positiva d'aquesta història és que l'ajuntament ha respòs molt bé i que el responsable està a disposició de tots nosaltres per a qualsevol dubte, suggeriment o queixa.

2a part del sentit dels carrers del vendrell

Avui he rebut una grata i agradable sorpresa "vendrellencment" parlant. M'ha trucat el responsable del sentit dels carrers del Vendrell (ignoro quin nom reb aquesta tasca) i m'ha comentat que li ha arribat l'escrit d'aquest blog i que vol quedar amb mi per explicar-ho. Això està bé. Jo que pensava que els blogs no tenien gaire trascendència i menys el meu però veig que com a mínim ha tingut una utilitat. Ara el responsable suposo que m'argumentarà i explicarà com funciona tot plegat i quines premises s'han seguit i es segueixen en aquest tipus de processos. Em convenci o no, consider-ho que és una bona notícia vinguda de l'administració, en aquest cas local. És una bona manera de demostrar que potser si que es té en compte al ciutadà. I prometo explicar en un proper post el resultat de la conversa amb la màxima objectivitat possible i fins i tot rectificant, si és el cas, el que ara encara veig com un nyap.

Qui decideix el sentit dels carrers al Vendrell?

Avui han canviat el sentit d'algun carrer del Vendrell, concretament el carrer Mestre Antich, carrer que uneix l'av. Sant Vicenç amb la Riera de la Bisbal, pràcticament al final del torrent arribant als Mobles Mirsa. Aquest carrer ara va únicament en sentit avinguda Sant Vicenç cap a la Riera de La Bisbal. Si teniu temps de passar-hi fixeu-vos bé perquè no té desperdici. Aquest nou sentit del carrer provoca que tots els cotxes de la zona, vulguin o no i vinguin d'on vinguin, facin cap a la rotonda del Mirsa, ja de per si col-lapsada.
Si algun vehicle vol anar del pont de frança cap a la caserna dels Mossos d'Esquadra, per exemple, ha de baixar tota la Riera fins l'encreuament amb el carrer Josep Carner i pujar i refer tot el camí que ja ha fet fins el destí o bé arribar a la famosa rotonda i pujar per l'avinguda Sant Vicenç. Si un veí del carrer Mestre Antich ha d'anar a l'Av. Sant Vicenç que la te just al costat amb cotxe perquè va carregat, per exemple, ha d'anar a parar a la rotonda, etc...
A més, quin sentit té anar desde l'Av. Sant Vicenç cap a la Riera de la Bisbal? cap ni un ja que ningú canvia de carrer per arribar al mateix lloc que et porta el carrer pel qual ja vas.
Qui decideix el sentit dels carrers? Com es decideix? Quins criteris i premises es segueixen? Es compta amb la opinió dels veïns i principals usuaris de la zona? Que s'ha de fer per reclamar?
Les preguntes que faig són del tot sinceres perquè desconec el procés. Però en aquest cas està clar que el que s'ha fet és un autèntic nyap.

Corrupcions vàries.

Quin païs aquest! De fet no ens hauria d'extranyar tan. Ja fa temps que els ciutadans de carrer, els normals, és a dir, tots nosaltres excepte una minoria que ja sabem tots qui són diem que ens fóten el pèl desde diferents llocs. També fa temps que es diu que España és el païs més ric del món perquè fa molts anys que es roba i encara queden calers.
No heu pensat mai en alguna administració, entitat pública o privada on no quadren els números? Penses: " amb els ingressos que obtenen i no es veuen reflectits enlloc". N'hi moltíssimes. Sense anar més lluny en l'últim any els músics professionals de Catalunya han tingut aquesta sensació. Jo mateix ahir vaig haver de pagar 113 euros per sol-licitar el diploma de la meva titulació. Segur que val 113 euros fer i enviar un diploma tenint en compte el que ja ha costat la pròpia carrera? De bojos.
O a l'inrevés: "d'on caram treuen tans diners?". En aquest últim exemple hi posariem el R.Madrid.
N'hi ha altres administracions que són dignes d'admirar. Un exemple seria l'Auditori Pau Casals. Amb un pressupost limitat aconsegueixen portar primeres figures musicals a un preu de guixeta o d'abonament més baix que quan actúen a Barcelona, per exemple.
Jo crec que ningú s'extranya que ara apareguin pressumptes corruptes per tot arreu. L'extrany és (o no) perquè han trigat tan a caure. La població sempre ho ha intuït, però no hi podem fer res perquè amb la intuició sola ningú et fa cas.
Per tan seria d'agraïr qie tots aquests personatges públics que sempre farden de saber i no dir ("tirar de la manta", "3%", etc..) actuin d'una vegada perquè a ells si els faran cas. A qualsevol de nosaltres, els mortals , no ens en fan. Si ens fessin més cas el tema del Palau de la Música no hagués aribat a aquest extrem.
Ara que, per corrupció la que deuen sentir l'afició madridista. Que deprés de despilfarrar 250 milions d'euros en els temps que estem perdin per a 4 a 0 contra un 2a.B deu fer sentir una sensació de presa de pèl increible. Espero que aquesta sensació no la tinguem l'afició culé després de jugar a León.

El Casal Familiar

Sempre tindré una estimació pel Casal Familiar. De fet va ser on vaig fer la primera actuació com a músic cobrant. I aquest fet marca, i molt. La gent del Casal van ser els primers en confiar una festa de les seves a uns joves de 17 anys i una noia tímida que es feien dir Clau de Sol. "Clau de que?" ens preguntaven. El Casal sempre em tindrà a la seva disposició pel que calgui. Ells ja ho saben al igual que el Casal ha estat a l'alçada quan els he necessitat. Ara el destí també ha volgut que la meva altra feina, la de professor de música també es creui amb la mítica entitat vendrellenca ja que hi haurà audició dels alumnes de Músics al teatre properament.
Al Casal hi he celebrat diferents moments emotius de la meva vida i de la gent que més estimo, ja que per un mòdic preu pots llogar les seves sales per a tot tipus de festes públiques i privades, donant així un altra servei del qual El Vendrell no disposa.
Actualment el Casal està pitjor que mai. Pocs socis (com diuen els de la junta: "els socis no es dónen de baixa, es moren!"), activitats poc reeixides de públic, instal-lacions massa curtides pel temps... Segur que desde el propi Casal s'han comès errors que en part ha provocat aquesta deserció. Però quina entitat o quina persona no ha comès errors? El preu que estan pagant és massa elevat pel servei que històricament han donat al poble.
Un servei que fins no fa gaire, només fa uns mesos, es manifestava sent l'únic teatre actiu del Vendrell i que ha servit de sol-lució perquè s'hi poguessin fer Pastorets, els diferents cicles de teatre, etc
Esperem que aquest últim servei a la vila no hagi estat en va i properament i amb l'ajuda de tots el Casal recuperi la seva millor cara i pugui ha tornar a ser un lloc emblemàtic com abans.

El president del Barça.

Com vaig dir, després d'un any de blog he renovat lleugerament la imatge. M'ha agradat utilitzar aquesta eina que em fa "matar el gusanillo" de la meva vocació de periodista frustat. De més jove sabia que frustat ho seria segur donat que havia d'escollir entre la música i el periodisme. Tries el que tries el que era segur és que em quedaria una frustació o altra. Però a pesar de la mala situació general actual de la música no me'n penedeixo.

M'agrada encetar aquesta nova etapa del blog amb un dels temes que mes m'apassionen: el futbol i el Barça.

Sovint s'ha dit i es diu que Joan Laporta és una persona xulesca, prepotent, mentidera, que s'involucra massa amb política, que per culpa d'ell el Barça és mal vist arreu, etc.

La majoria de nosaltres, els mortals, no coneixem ni mai coneixerem a fons a Joan Laporta. La majoria de nosaltres no coneixem ni tampoc mai coneixerem a fons a un president del Barça. Per tan, que ens interessa a la majoria de socis i seguidors del Barça? Que l'equip, en qualsevol de les seves seccions, guanyi. I si pot ser jugant bé. I el soci a més vol que l'economia funcioni perquè no s'apugi el preu del carnet i a més es puguin fitxar els millors jugadors.

Doncs desde que hi ha Joan Laporta com a president, en el futbol s'ha guanyat 3 lligues, 2 champions, 1 copa del rei. 1 supercopa d'europa i 3 supercopes d'Espanya. Si s'hagués mantingut aquesta mitjana històricament ara tindriem 40 lligues (en tenim 19), 20 champions (en tenim 3), 14 copes del rei (en tenim 25, en aquest cas no es millora), etc. A més s'ha guanyat el triplet, 3er equip que ho aconsegueix en tot Europa i primer en l'estat espanyol. I tot això amb una plantilla feta el 60% amb jugadors de la cantera, fins i tot l'entrenador, fet que a tot Europa només ho supera l'Ath. Bilbao (equip que fa 26 anys que no guanya cap títol). I tot plegat fen un futbol on tot el món reconeix com el millor.

A part s'han guanyat Lligues Euopees en totes les seccions excepte el basket, tots els entrenadors són de la casa i s'ha sanejat l'economia del club multiplicant per 4 les fonts d'ingressos. També s'ha duplicat el nombre de socis i de penyes arreu del món.

I després d'això encara li van muntar una moció de censura! Al loro! Que no estamos tan mal!

Doncs bé, tot això que sembla la carta als Reis d'Orient del bon culé no és res mes que la realitat actual del Barça.

Personalment m'és igual si el president Laporta és arrogant, dèspota, etc. Per sort o per desgràcia a dia d'avui no l'he de tractar personalment ni diariament ni ocasionalment. Que faci el que vulgui amb el seu caràcter i la seva vida mentre no afecti al Barça. A més: Núñez no era un dèspota? (i també va ser un gran president) no va tenir escàndols? (repasseu hemeroteques, fins i tot ara mateix està en tràmits judicials). I el que vindrà serà un àngel caigut del cel? qui no ens garanteix que no serà igual o pitjor tenint en compte que hauran d'avalar uns 50 milions d'euros?

Com a culé només demano que el president del Barça, es digui Nuñez, Laporta, Rosell, Soriano, etc... sigui bon president amb resultats als terrenys de joc. La resta me la bufa, que siguin com vulguin.

I compte amb certa premsa que critiquen o alaben en funció dels privilegis que poden obtenir del president en qüestió. No se'ls creieu!

Visca el Barça!

Concert de comiat de Whisky'ns.

Després d'exactament 1 mes i 11 dies torno a escriure al blog. Durant aquest temps he acabat de fer els últims bolos de la temporada i ho he combinat amb viatgets pel sud de França, Madrid, Segovia i Andorra. D'aquests viatges un dia en parlaré. Ara toca encetar la nova temporada 09/10 com professor de música un any més combinan-t'ho amb diferents projectes musicals que tinc al cap d'executar i que també comentaré algún dia.

De fet aquest és l'últim post del meu primer any com a blogaire. Ara tinc intenció de renovar la imatge i encetar una nova etapa dins del món dels blogs que tan m'agraden.

M'agradaria parlar de l'últim concert que he presenciat en viu: concert festa - comiat dels Whisky'ns, ja que malauradament no vaig poder assistir al dels Lax'n' Busto.

En aquest concert han quedat clars diferents aspectes:

1) Exel-lents temes: són bons compositors i els temes estàn molt ben produïts.

2) Bona interpretació: bons intèrprets dels seus instruments.

3) Coros molt ben afinats a 3 veus: difícil de fer i de veure-ho en el món del rock.

4) Poc carisma del grup a pesar d'estar ple de gom a gom i de jugar a casa: la plaça Mercadal a tope però només animada en petits moments.

5) Llista de temes mal repartida i mala selecció: tenint en compte que era de comiat s'han deixat molts temes històrics: guia'm, sentiments, del sud, cor de pedra o cada cop que te'n vas. A part els que han tocat han estat molt mal combinats: moltes lentes al mig, podrien haver acabat amb el famós "Reus" però han acabat amb el "Balla" que no és tan apoteòsica.

6) Molt mal so: la guitarra del Joan Masdéu estava tan forta que tapava tota la resta d'instruments, fins i tot la bateria. Un rotund zero al tècnic.

7) Absències destacades. No trobo gens llògic que hi hagi músics convidats externs a Whisky'ns i en canvi no hagin pujat a tocar ex-components tan emblemàtics com: Xavier Llorach (compositor fins i tot de grans temes del grup), Jose Luís Sánchez o Jordi Queralt (ex-bateria vendrellenc). Els va anomenar pel micro i prou fins i tot oblidant-se de'n Jordi Queralt, suposo que per un descuit.

8) Renegar del passat. Només van tocar cançons dels 3 últims discs (el millors, tot s'ha de dir) i 2 dels altres 5 discs anteriors.

8) Poca personalitat. El Joan ha tingut èpoques que ha recordat al Gerard Quintana, després als Pets i ara al brit-pop. Potser aquest fet és força important per entendre la poca connexió amb el públic històricament parlant. Sembla s'ha assemblat a...

En tot cas, i per qui no conegui el grup, us recomano una bona escoltada de la seva discografia on hi ha moltíssims temes que cantats amb anglès per un grup forani haguessin triomfat mundialment, sense cap mena de dubte.

Molta sort!

Zapping, que bons!

Ahir vaig fer ruta per la comarca. Primer a l'Arboç veien els Baeturia que com sempre van mostrar el seu exel-lent nivell i gran directe, deixan clar que no es troben on han haurien d'estar: amb el nivell que ténen musicalment i la originalitat que mostren a nivell de so, estil i composició haurien de ser un grup molt més reconegut arreu de l'estat. Hi ha bandes molt pitjors que han triomfat desgraciadament.
Però la sorpresa de la nit van ser els Zapping a Albinyana. Grup de versions internacionals, de només tres components on tots canten i fan cors a la perfecció a part d'un nivell exepcional amb els instruments i exel-lent compenetració en directe. Per posar una comparació, per mi són musicalment molt millors que els Strenos, amb la diferència que els Zapping portaven un muntatge molt més petit. Com a reconeixement, l'alcalde Quim Nin ja els ha llogat pel proper any seguint els savis consells d'algun assistent.
Falten bandes així i en sobren d'altres que són només mediàtiques però que aporten poc al ponarama musical i al món de l'espectacle.

Metropol, Catrock, etc...

He passat una setmana intensa. Després de fer bolos per La Galera, Les Pobles, Senan i d'altres poblets encantadors i desconeguts de Catalunya també he tingut temps d'anar a treure el cap per diferents festes majors.
Cal destacar que en aquest cap de setmana he gaudit molt de l'Orquestra Metropol, orquestra jove de recent creació amb un alt nivell de repertori i qualitat musical tan pel que fa per música de ball de saló com de gresca.
L'altra agradable sorpresa ha estat el grup de versions catalanes Catrock, de Constantí, que amb un sorprenent ampli repertori de temes catalans demostren que tocades amb qualitat hi ha cançons molt bones i dignes de sonar a nivell internacional sense manies preestablertes. Temes com "Vespre", "Boig per tu", "La meva terra és el mar", "El boig de la ciutat" o les no tan conegudes "La sal del mar" (Tancat per defunció) o "Sang en el fang" (Sangtraït), entre d'altres demostren que aquí s'ha fet i es farà bona música rock.

Salseta del Poble Sec

Ahir dijous vaig assistir al ball de la Salseta del Poble Sec. Que grans!
La Salseta és una orquestra de ball de festa major, etc... que s'ha sabut mantenir durant ja més de 30 anys, que es diu aviat si sobretot tenim en compte la filosofia salsetera: repertori únic i diferent. No toquen el pas-doble, txa-txa, etc que toca tothom ni cap que sigui lleugerament conegut. Són composades per ells mateixos o fruït du'n extens treball de recerca. No toquen cap hit d'estiu (tasca superdifícil depenent del lloc on actúes). El repertori pels joves està fet a base de Beatles, Rolling Stones, Creedence, Eagles, Police, Queen, etc fent homenatge als grans del rock sense oblidar-se dels grans actuals: Coldplay, U2, etc... Tot plegat sota un extraordinari nivell interpretatiu, d'arranjaments i d'actitud. Amb un bon muntatge i un so exel-lent.
Passeu-vos per la web http://www.salseta.cat i aneu a veure'ls en concert, per exemple aquest dijous 13 a Torrelavit, no us deixerà indiferents. De moment aneu fent boca:
http://www.youtube.com/watch?v=zdLpp6-CUDI

El meu balanç de la Festa Major 2009

Organitzar una Festa Major no és gens fàcil. Ho dic per pròpia experiència. És molt fàcil criticar quan no es saben els moltíssims condicionants que alteren horaris, programacions, etc... Per exemple a l'hora de programar el concert principal de rock. Primer s'ha de confeccionar una llista de grups que el programador creu que poden interessar per diferents motius als vendrellencs (sovint es cau en l'error de fer un llistat de grups que agraden a la comissió, greu error!). Un cop aquí es demana l'opinió del promotor a nivell de preus, disponibilitat, etc... Uns no poden venir perquè aquest estiu no fan gira, els altres perquè tot just en aquelles dates estan a l'altra punta del païs, d'altres perquè en dates properes toquen a poblacions del voltant i d'altres perquè s'escapen en molt del pressupost. Total que d'una llista d'uns 30 grups n'acaben quedan 4 o 5 com a molt i d'aquí s'intenta portar al millor. És aquí quan neixen les crítiques: "jo portaria aquest, quina pena de grup que porten, etc..." Doncs no es gens fàcil.
A part d'això en una festa major hi ha encerts i errors com a humans que som. I els encerts i els errors vénen sobretot quan s'intenta innovar. I equivocar-se innovant és absolutament positiu.
Penso que el millor d'una festa major és la filosofia, i en aquest cas la filosofia del Vendrell és encertada desde fa uns anys: actes per a tothom i variats. A partir d'aquí s'estarà més de sort amb la tria de grups, espais i horaris però en general ha d'anar bé en un global d'anys.
En aquest cas m'agradaria destacar el millor i pitjor del que personalment he vistd'aquesta festa sense ànim de crítica negativa sinó com a humil opinió amb ànim de millorar.

EL MILLOR:

• L'encesa del campanar, espectacular com sempre.
• El correfoc, ídem.
• Els Nens del Vendrell, quin mèrit que ténen.
• Lax'n' Busto, quin gran so, quin repertori, quin nivell, quina contundència, a pesar de que el concert va ser al meu gust un pèl curt i el Salva, que canta extraordinariament bé li falta connexió i saber dir entre temes. També vaig trobar a faltar algun detall amb El Vendrell, tipus fer alguna cançó més, etc
• Orquestra Maravella, els millors en el seu àmbit.
• La gran quantitat de grups de cultura popular i gent jove que hi participa
• Port Bo, uns mites vivents de les habaneres, quin nivell!
• La Pegatina, la gran sorpresa en tots els aspectes.

EL PITJOR:

• La Movida
• La venda de tiquets dels concerts (minúscul)
• Que la gent no conegués les cançons de Taxi.
• Faltava un dj el dilluns (almenys en el programa en sortien dos)
• Dilluns a la nit La Rambla estava buida i la gent gran va a trobar a faltar una orquestra encara que fos de pressupost més asequible.
• L'absència de jazz.
• Un espectacle de teatre o d'humor més publicitat i conegut.
• La sortida tan tardana dels programes i penjar-ho tan tard a la web municipal.

Tot i que no hi vaig ser sembla a ser que també va ser destacable el concert del Cor Orfeó i la Cobla Maravella ( a pesar de l'església, la pitjor acústica del Vendrell).

Pel que fa als Mojinos he sentit opinions de tot, bones i dolentes.

En general consider-ho com a bona la Festa Major.

De Barris a Festa Major

Ja han pasat els barris. En general han estat molt bé: nivell alt organitzatiu, alta participació en tots els actes, sobretot en els cercaviles de pa beneït que fa uns anys estaven pràcticament desaparegudes i bons concerts. Destacar sobretot els concerts dels Strenos que van portar molta gent, espectacle i qualitat musical a la nit carreterenca. Però m'agradaria destacar també els Casi Famosos, grup de versions amb algún vendrellenc a l'escenari que van mostrar un exel-lent nivell a la mateixa alçada que els Strenos amb la única diferència del vestit (muntatge). I també els Glamour Band, grup que es va estrenar a un nivell altíssim. Que segueixin així tots plegats que faran feina i de la bona. La part negativa és segurament la nit de la Font de la Menya i Serrallo on no aposten per fer una nit total (gent de totes les edats + jovent + dissabte nit). Que hi farem.
Ara s'acosta la festa major. Properament comentaré el programa però ja avanço que tot i que al Vendrell s'és molt crític amb la Festa Major és de justícia dir que els programes d'actes de les últimes Festes (els últims 5 anys) són molt complets i de gran qualitat i que si ho comparem amb poblacions de la mateixa alçada és de les millors Festes que podem trobar.
Us ho dic jo que tan per raons professionals com lúdiques cónec els programes de moltíssimes poblacions.

Barris!

Desde aquest dissabte passat ha començat la setmana dels barris. Ens hem de felicitar que després del enorme creixement desmesurat i insostenible del Vendrell encara es mantingui viva la flama dels barris, del pa beneït, de la festa autòctona vendrellenca que manté l'esperit social vendrellenc que potser d'altres festes han perdut.
Dissabte va començar la festa al Serrallo. El meu barri. Un barri on els ha passat factura la crisi(segons membres de la pròpia comissió). L'esforç de la comissió i la participació han fet que que la festa no s'hi ressentís del tot, si bé és evident que tenint un dia bo tenint en compte que és dissabte és el dia que menys gent jove s'hi acosta donat a que el cartell de grups nocturns estan pensats per a gent de totes les edats però que els agradi el ball de saló. Un altra grup més al que hi havia anunciat i una barra pròpia per finançar-ho podrien ser la sol-lució per augmentar la participació del jovent.
Avui és el torn de França amb un bon grup de versions, l'Orquestra Mitjanit que fa 2 anys estava a La Carretera.
Dimarts La Carretera aposta per un grup dels grans, "The Strenos", grup espectacular que acostuma a no deixar indiferent a ningú. S'agrairia que el volum fos l'adequat ja que aquest grup les 2 últimes vegades que ha vingut per la zona (llorenç, Plaça Nova) han abusat en excés del volum. Si fóssim conscients del perjudici que crea a les nostres orelles hi estariem més a sobre.
Felicitar a la comissió de la Carretera que han sabut aixecar un barri que estava absolutament agonitzant i que porten uns anys amb un alt nivell global.
Dimecres la Plaça Nova manté el llisto alt, amb tres grups. Ball (Clau de Sol), temes propis (Los Rotos) i versions (Casi famosos) per a tots els gustos.
Dijous la Plaça Vella aposta per versions amb aire vendrellenc (Glamour Band), rock de la comarca (Fonders) a la plaça vella i ball (Sabor) a La Rambla. Bones opcions per a tothom també.
I acabem a la Muntanyeta on es deconeix quin tipus de actuació hi haurà i que estan una mica amb les mateixes condicions que al Serrallo, bon dia i poc jovent.
Ens veiem pels barris?

Vijazz 2009

De tan en tan els de Vilafranca del Penedès n'encerten alguna! Aquest cap de setmana torna l'edició anual del Vijazz, una exel-lent iniciativa que combina el bo i millor de la nostra terra (el vi) amb el bo i millor de la música moderna (el jazz). Us recomano que no us ho perdeu ja que a més de gratuït compta amb figures indiscutibles del jazz internacional, artistes que només es poden veure a la gran ciutat i per 50 euros com a mínim: Spiro Gira, Paquito de Rivera, Chano Domínguez, etc, es a dir, un festival amb figures i pressupost "florentinià".
També us recomano les sessions de jam-sessions que es faran a partir de la 1 al Casino, on coordinats pel meu amic Xavi Díaz passen per l'escenari a tocar els mateixos músics i d'altres del festival però vistos en un àmbit més íntim, més improvisat i per tan molt més autèntic.

Michael Jackson

No m'hagués imaginat mai fent un escrit sobre Michael Jackson, però la mort de l'artista americà aquesta passada matinada m'ha animat a fer-ho.
Agradi o no, Michael Jackson i la seva artilleria han estat i seran un referent en el món de l'espectacle, la música i el ball. Innovadors en molts aspectes (no podia ser menys amb el pressupost que es movien) van reinventar el videoclip, l'espectacle visual dels concerts i les coreografies. Es inevitable reconèixer que han aportat moltes idees al sector i que Michael Jackson era un artista de cap a peus, no com altres mediàtics que han pujat a la fama tan sols pel fet de disposar de capital i ser guapos.
Víctima de la seva pròpia fama que es va convertir en un monstre per a ell que el va portar a fer tot un seguit d'excentritats com la seva obsesió a tornar-se blanc, Jackson ha mort repentinament tot just quan havia de tornar als escenaris durant un més llarg a Londres.
Que descansi amb la pau que aquí no va trobar.

Vergonya blanca.

Aquesta setmana pràcticament s'ha paralitzat tot arrel de les notícies dels nous fitxatges del Real Madrid (sort de propostes com la Penedesfera per distreure's tot i que malauradament no hi puc assistir). El senyor Florentino Pérez, catalogat com a senyor per a molta part de la premsa, ha trencat l'equilibri econòmic del món del futbol i l'equilibri econòmic del sentit comú de qualsevol persona humana. Pagar mes de 160 milions d'euros per adquirir els serveis de 2 persones és una pèrdua absoluta de papers. Està clar que el futbol ja fa temps que mou unes xifres marejants per a qualsevol dels mortals, però fins ara, agradi o no, eren xifres generades pel propi futbol. I hem de tenir en compte que ni el futbol és l'esport que més diners mou (per davant hi ha, l'NBA, l'NFL, la boxa, la F1 o el beisbol nord-americà) ni està a prop de gastar els diners que gasta la industria del cine, per exemple.
El Real Madrid té un deute autoreconegut de 311 milions d'euros (es preveu que real de 540 milions) i ara se'n vol gastar uns 300 milions més en fitxatges. Això després d'haver despilfarrat ja 480 milions per la venta de la Ciudad Deportiva (l'enèsima ajuda política al Madrid). Tot això actualment avalat per La Caixa (que avala a Florentino com a persona) i el Banco de Santander (que avala al Real Madrid). I quan un banc avala a algú es que té garanties, dubto que ho facin a cegues i més amb aquestes xifres. I quina garantia hi ha que avali tota aquesta milionada? Doncs la venta de l'estadi Bernabéu, en ple Paseo de la Castellana. Temps al temps.
Cap a mitjans dels 50 el govern franquista va extorsionar a l'entorn del Barça i va prendre Di Stefano (com un Messi de l'època) del Barça al Madrid. A l'any 2000 pelotazo de la Ciudad Deportiva, Florentino paga 60 milions d'euros per Figo (amb la complicitat del portuguès, no ho oblidem mai) i el Barça desestibiltztat sense Figo i amb Gaspart. I ara tota aquesta moguda.
Amb aquesta manera de fer, Florentino ha aconseguit encarir de sobremanera el mercat futbolístic. Jo aconselleria a Laporta i companyia a adoptar una mesura revolucionària: no fitxar ningú aquest any i cobrir les necessitats amb jugadors del Barça B o a molt estirar fitxatges a cost 0, tenint en compte que ja tenim un gran equip fet. Amb aquesta mesura hi hauria vàries avantatges:

• Estalvi econòmic en un any on es pagarà per sobre del valor i en un any de crisi.
• Donariem minuts i formació a nous jugadors de la cantera de cara al futur proper.
• Ens treuriem pressió d'haver de guanyar com sigui: després del triplet, el Barça no té necessitat de guanyar imperiosament.
• Guanyariem simpaties del món del futbol mundial.
• S'imagineu guanyar algun títol al Madrid ( la lliga o la Champions al propi Bernabeu) gastan ells 300 milions i nosaltres 0? Quin fart de riure! I quina lliçó que donariem.

Jo ho tindria ben clar. Per cert, l'endemà de l'anunci del fitxatge de Cristiano Ronaldo el govern anuncia pujades de combustibles i tabac. Que pagui Florentino!

Injustícies electorals.

Avui una amiga meva m'ha comentat que li ha tocat estar en una mesa electoral en aquestes eleccions europees. Fins aquí sembla que tot és normal però en realitat hi ha una gran injustícia al darrera.
1a. injustícia: avisar a la gent que els ha tocat estar en una mesa electoral amb tan sols tres setmanes d'antelació quan fa molt de temps que ja se sap quin dia són les eleccions. La gent tenim les nostres vides organitzades amb teòrica llibertat. La meva amiga tenia un viatge previst desde el mes de gener i l'ha hagut d'anular amb la corresponent pèrdua de diners. Però segur que hi ha gent amb casaments de familiars molt propers o amics íntims, compromisos laborals o personals molt importants, etc... que no poden canviar-ho sota cap concepte. Conec músics que han hagut d'anular actuacions per culpa d'aquest fet.
2a. injustícia: fer anar a meses electorals a gent que laboralment és autònom. Amb l'extorsió legal a la que estan sotmesos els autònoms, amb els horaris que la majoria d'ells han soportar, a sobre els fan treballar els diumenges. En el cas de la meva amiga que té un negoci de cara al públic treballa fins i tot els dissabtes, amb la qual cosa treballarà 13 dies consecutius.
No seria més oportú seguir aquest ordre de tria?: 1er) voluntaris (desconec si aquesta modelitat existeix per a tothom) 2n) aturats (ténen temps i a més es traurien una paga extra) i com a tercera opció en el cas de que amb aturats no poguessin cobrir les places que es necessiten hi podrien anar treballadors de les administracions públiques
No seria més quarent i just? D'on surten aquestes lleis? A quines eleccions hem de votar per canviar tot això?
De fet estem en una situació semblant a la del servei militar o la prestació social substitutòria: en el meu cas, amb 21 anys, estudiant i treballant, vaig haver d'abandonar els estudis 13 mesos i pràcticament deixar de treballar per anar a fer la feina bruta d'un funcionari de l'administració, sota la mirada i aprobació de molts polítics que s'omplien i omplen la boca amb la paraula llibertat. Els polítics eren i son de diferents partits. I això em va passar aquí al Vendrell, no als EE.UU.

Diumenge de concerts i festa de la bicicleta.

Avui he tingut un diumenge atapaït. Al migdia i després d'uns 13 anys sense fer-ho he anat a veure la festa de la bicicleta. Em sap greu dir que el sentiment ha estat de decepció, anyorança i tristesa. Una festa genuinament vendrellenca que anat molt a menys. La última vegada que hi vaig anar hi havia una gran participació tan de ciclistes, carrosses i espectadors. Aquest any tot hi haver-hi força participació no s'acosta al que havia estat, unes 5 carrosses la majoria lluny de les que s'havien vist, molta menys gent i menys ciclistes. Això en una població que entre uns pocs han decidit fer créixer i multiplicar per 3 la seva població en 15 anys. Dons bé, la festa de la bicicleta s'ha dividit entre tres en tots els sentits. I amb això no vull deixar de felicitar al gran esforç de la comissió de festes que fan tot el que poden i més, però aquesta festa tenint en compte que ha estat creada per un vendrellenc s'hauria de potenciar arribant als límits de Sant Felix o la calçotada de Valls, referències festives arreu del païs.
La part positiva han estat els 2 concerts de la tarda. Primer en una església atapaïda de gom a gom la gran majoria de les corals vendrellenques i Lax'n' Busto han executat una gran mostra d'implicació, ganes i talent musical. Veure barrejat en un escenari músics amateurs i professionals, d'estils ben diferents tots ells del Vendrell fa gaudir a qualsevol.
El concert ha deixat coses ben clares: la gran organització que hi havia, el bé que canta el Salva, la gran estrena de la cançó Instants, escrita per en Pemi Rovirosa expressament per a l'ocasió i que l'esglesia no és lloc per a concerts donada la mala visibilitat i pitjor acústica.
Per últim he anat a l'Auditori a veure l'estrena de la Big Band grallera. Més músics vendrellencs que no hi eren a l'església i exel-lent acústica: aquí si que és un lloc per a concerts! Bona proposta i feinada de'n Jordi López que ha aconseguit ajuntar 9 músics amb diferents tipus de gralles amb la dificultat d'afinació i timbre que això comporta amb una base rítmica jazzera adaptant peces de jazz, peces tradicionals i temes propis. Desde aquí aplaudeixo que hi hagi persones que per amor a l'art s'atreveixin a tirar projectes com aquest endavant. Que no pari!

La llei és freda

Diuen que els números són freds, i que les estadístiques són fredes. Però per freda la llei. Tinc un conegut, en Siscu, "paleta" de professió, que hagut d'acollir-se a l'atur amb gairebé 63 anys ja que l'empresa per la qual treballava desde feia gairebé 50 anys s'ha quedat sense feina. Ara te dos anys d'atur i quan se l'hi acabi li faltaran 2 mesos per fer els 65 anys i jubilar-se. Per culpa d'aquests 2 mesos quan es jubili li descontaran part de la jubilació perquè es considera pre-jubilació. El Siscu ha demanat a Treball i a la Seguretat Social que li perdonesin aquests dos mesos, que ara per 2 mesos i després d'haver cotitzat durant 49 anys i donat els temps de crisi li ho tinguessin en compte.
Endevineu la resposta?
Doncs no li han concedit. La resposta és que la llei és la llei i que no s'hi pot fer res.

La pitjor afició del món (2a part)

Després d'aquesta apassionadíssima setmana futbolera, on el Barça es jugava la temporada a camp contrari i ni mes ni menys que al camp del Madrid i del Chelsea, ara toca ja celebrar alguna cosa. Estaria molt bé, i ho dic sobretot de cara a afrontar més tranquilament i amb descans la final de Roma, guanyar abans possible la lliga, es a dir: que el Madrid no guanyi i que el Barça faci la feina davant del Villareal. Això a més tenint en compte que dimecres per bé o per mal es soluciona la Copa del Rei. Aquest fet ens donaria 15 dies per preparar la finalíssima i reservar jugadors.
Com canvien les coses en 1 un any. Tan en la vida general com en el futbol. I sobretot al Barça. Fa just un any el barça perdia 4 a 1 al Bernabeu, Guardiola era anunciat i qüestionat per moltíssima gent i a Laporta li planten una moció de censura i perd les votacions (que no la moció) per 36% a 64%.
Aquest fet demostra, i ara és el moment de dir-ho, que el Barça té la pitjor afició del món. Ara en aquests moments és molt bonic ser culé, omplir els bars i aixugar-se la baba. Però pel Camp Nou s'han plantat 2 mocions de censura (fet inèdit en d'altres clubs) a 2 presidents que han fet una gran tasca. I no es pas un criteri subjectiu, parlo amb dades a la ma.
Al president Nuñez li va plantar el propi Laporta una moció en una temporada que es va guanyar Lliga i Copa després d'estar més de 30 anys sense aconseguir-ho. A l'era Nuñez (1978-2000) es van guanyar 7 lligues (se'n portaven 9 fins aquell moment en 50 anys), 6 copes del rei (en fa 11 que no se'n juga ni la final), 1 Champions, 4 Recopes d'Europa, 2 Supercopes d'Europa, va sanejar l'economia del club que es trobava en fallida tècnica (es debía més del que s'ingressava en un any), va ampliar i remodelar el Camp Nou i va elevar a nivell competitiu mundial les seccions. Tot i aquesta feina va ser constantment un president discutit.
El President Laporta va rebre una moció quan en 5 anys va guanyar 2 lligues (en portariem 32 amb aquesta mitjana i en portem 18) una Xampions (fins en aquell moment se'n portava 1 més) i va a tornar a reflotar l'economia (malmesa en 3 anys per l'era Gaspart). Ha aconseguit muntar l'equip que tots els culers sempre hem somiat: cracks mundials i molta cantera, amb un joc espectacular. Doncs tot i així li van presentar una moció la qual la part positiva va ser que sabés quin pa s'hi donava. I s'ha de reconèixer que ambós presidents han comés errades: despotisme per part de Nuñez i moltes mentides i males actituds de'n Laporta.
Però l'afició del Barça es així. Sentir comentaris aquest mateix any de "jo només vaig al camp per fer fora al Laporta", "Guardiola no serveixes ni per Tercera!" (frase dita a les pròpies semifinals de la Champions), "es una vergonya que el Barça només n'hagi fet tres!" (Barça 3 Espanyol 2, eliminant als periquitos) diu molt de quina afició tenim.
Al Camp Nou s'ha xiulat a Koeman (no té cintura!), Bakero (sempre enrera!), Guardiola (s'amaga!), Laudrup (es un dropo!), Zubizarrera (l'Urruti era millor!) l'Eto'o (es va autoexpulsar!), per no dir tot el que s'ha arribat a criticar a Cruyff o Valdés, etc.. tots ells guanyadors d'alguna de les 2 úniques Champions.
S'ha xiulat a l'equip per perdre una setmana després d'haver guanyat la lliga 4 jornades abans (1990-91) i fins i tot s'ha xiulat (era Robson) guanyant 6 a 0.
En fi, espero que passi el que passi aquesta temporada serveixi per canviar ni que sigui una miqueta la filosofia dels culers.
Visca el Barça!

Casal Rock, Sant Jordi i la setmana (o mes) patidora

Com que vaig a tope de feina puc escriure ben poc en el meu blog. Donat això se m'acumulen els temes i n'hauré d'abarcar tres en un post.

CASAL ROCK
Després d'haver vist 2 programes trobo molt positiva aquesta nova proposta de TVC. Programa original que provoca diversos efectes positius i fins i tot m'atreveixo a dir que necessaris:
1) ensenyar al públic en general la feinada que comporta interpretar una cançó i el difícil i laboriós que es surtir en escena i muntar tot un concert.
2) Donar a conéixer repertori a una generació de públic extremadament hermètica en els seus gustos artístics, els quals els costa escoltar noves propostes, fins i tot els hi és difícil escoltar rock creat als anys 60 quan ells tenien 30 anys.
3) Potenciar i donar protagonisme d'una vegada a la gent gran, a la maduresa. Fins ara només els joves, forts, prims i guapos eren els protagonistes mediàtics.
A més, impagable la publicitat que Marc Parrot ha fet dels Lax'n' i el "Llença't". Ja es extrany que no hagin promocionat primer a "Els Pets", tònica habitual de la premsa del païs.
També destacar el paper de Marc Parrot, bon músic i poc reconegut fins ara.

SANT JORDI
Una de les coses que no m'agrada del Sant Jordi es perquè les roses han de ser més cares que mai. No en canvi els llibres, que donat que és un dia que en venen molts hi apliquen un descompte.

LA SETMANA PATIDORA
Ara parlo del meu estimat Barça. Aquesta setmana (i Déu vulgui que tot el mes) toca patir i gaudir. Ja hem començat amb un trist empat amb el Chelsea. I dic trist perquè és injust i lamentable que un equip de la qualitat i pressupost dels anglesos jugui al que va jugar. I encara pitjor es que la UEFA que s'omple la boca amb el concepte Fair Play (joc net) no només ho permeti sinó que ho potencíi amb els arbitratges i els sistemes de competició que aplica. S'ha de protegir a l'artista creador i no al destructor. I el Barça és un gran artista en l'art del futbol.
Ara ens toca el Madrid, Chelsea i per arrodonir-ho la final four de basket i hoquei que desgraciadament s'ha perdut però en tot cas s'ha arribat on s'ha d'arribar: a la final. Quasi res! Fet que demostra el gran potencial i mèrit que l'entitat del F.C. Barcelona mostra i que cap entitat esportiva del món té.
Molta sort perquè l'esport és gracies a Déu imprevisible.

Estem fora de temps...

Primer de tot disculpeu pels dies que fa que no escric res de nou. Estic passant per un procés que em pren tot el temps (gairebé) del que tinc.
Divendres a la tarda, que és l'únic moment de la setmana que no tinc la obligació d'anar a cap lloc, vaig veure per casualitat "El club" de l'Albert Om. Aquest programa, el qual considero força bo a estones sobretot si el comparem amb d'altres programes que es fan a la mateixa hora, destina uns minuts del divendres al karaoke amb cantants amateurs. Fins aquí tot correcte. Però mentre la gent envia els seus vots via sms (com si no! $!) fan sortir a una presentadora a cantar un tema. Quina pena d'interpretació. I el pitjor es que és setmanal. El que sap greu és que sovint l'excusa per no fer sortir nous grups i noves propostes per tv es que el temps és molt car i que no hi tenen cabuda. O molts programes que després de fer sortir temes desinteressants quan finalment s'encarrilen sovint amb una bona entrevista o actuació en directe ho tallen amb l'excusa de "estem fora de temps..."

L'interpretació de la llei.

Curiós el concepte de legal. Segons el diccionari es defineix com "conforme a la llei". Fins aquí cap problema. Però fins a quin punt el que és legal és ètic? M'explico.
L'altra dia vaig llegir la següent notícia: "Fa temps que els agents vigilaven un bar situat al carrer President Companys on sospitaven que podien trobar-hi drogues. El passat divendres una quinzena d’agents van participar a l’operació en aquest establiment i van enxampar quatre persones en una timba de cartes."
Sense saber la quantitat que es jugaven la meva pregunta és: si aquests diners en comptes d'estar-se jugant sobre la taula s'estiguessin introduint a la màquina escurabutxaques hagués estat legal? Doncs si. I ètic? Doncs hi hauria diferents opinions. Però en tot cas la diferència entre un cas i l'altre és exclusivament la llei. La llei està per sobre (o per sota) de l'ètica. Dóna la sensació que la llei no ha estat elaborada per conscienciar a la gent que el joc amb diners no es convenient. La llei transmet la sensació que jugar està bé sempre i quan es paguin impostos.

Es similar al que em va passar fa un any amb un municipal de l'Arboç. Em va aturar per control rutinari i jo no portava el rebut de l'assegurança obligatòria a sobre però si que l'havia pagat. Després d'alliçonar-me que no estava bé no portar el rebut a sobre, que era il-legal, etc... va trigar menys d'un minut a comprobar via walky-talky que estava al corrent de pagament i em va perdonar la multa. Jo li vaig comentar que l'important era haver pagat i que tenint en compte que actualment era tan fàcil comprobar si un vehicle estava al corrent no tenia cap importància portar el rebut a sobre. L'agent em va contestar que era il-legal i que la llei és la llei. Doncs bé, ara sembla a ser que la llei ja permet circular sense el rebut a sobre. És a dir, fent exactament la mateixa acció fa un any era una persona incívica i ara ja no ho sóc. Que curiós.
Això em fa interpretar que els de la timba serien bones persones si haguesin pagat impostos de la partida o aquesta partida s'hagués fet en un casino.
L'argument de defensa d'aquests impostos acostuma a ser que van a parar a Sanitat. Però, no hi hauria una altra solució?
I vull deixar clar que no és una crítica a la Policia (van aplicar la llei vigent) ni a ningú en concret, sinó al l'esperit d'algunes lleis.

Fins sempre, Whiskyn's

Fa pocs dies es va saber que el grup reusenc de rock Whiskyn's abandonaven indefinidament els escenaris i l'activitat musical en general.
Whiskyn's és l'exemple clar d'aquells misteris que el món de l'espectacle ens ofereix: no saps mai que ni qui triomfarà ni el perquè ni el quan. Els reusencs sempre han estat a l'alçada de qualsevol dels grups que han triomfat tan a nivell català com estatal, però a ells se'ls ha resistit l'èxit. Potser els ha faltat alguna pinzellada d'originalitat i una mica de carisma, sobretot per part del cantant. El fet de canviar sovint de components (tan sols quedava el cantant de la formació original) també els ha passat factura.
Grapat de bones cançons, bones lletres, bons intèrprets, no us perdeu els 3 últims cd's: "On", "Souvenirs" i "Reus, París, Londres" produits pel Pemi Rovirosa que els va saber reinventar a nivell de so, concepte i arranjaments. També es bo destacar les composicions que Xavi Llorach, antic guitarrista del grup, va enregistrar en els primers discs, destacant el tema "Donaria el meu alè"
Aquest estiu faran la última gira i posarant punt i apart. Es a dir: parada indefinida i "Diós dira". Us aconsello que us escolteu la discografia del grup i no us perdeu veure'ls per última vegada aquest estiu. De ben segur serà irrepetible.
Aquí teniu un link d'un dels seus últims videos:
http://www.youtube.com/watch?v=ulJT8DCAF4Q

L'avi Alfons

El Fonsu va néixer el 20 d'abril de 1918 a la barriada de muntanya anomenada l'Albà, municipi d'Aiguamurcia (Alt Camp). Com tots els de la seva generació no va tenir una vida fàcil. Va néixer amb el just i necessari per sobreviure. Sempre explicava que quan era petit li va caure a terra el "pamvisucre" que es menjava per berenar i la seva mare l'hi va bufar el pa per treure'n la pols i llestos.
Fill de pastors, va venir a viure al Vendrell a peu! quan tenia 16 anys amb la famlia i el ramat. Als 18 anys cap a la guerra. Als 20 anys 3 anys més de mili (es veu que encara no en sabia prou). Als 29 anys es casa amb la seva estimada Maria, viatge de noces a... València! (com canvien els temps!). Quan en tenia més de 40 reb una injusta i forta decepció familiar. Als 53 anys reb el cop més fort de la seva vida: la seva dona María mor als 49 anys després d'una intervenció quirurgica que no corria pressa. Als 63 anys es jubila i quan ja planejava fer excursions i activitats amb el seu amic íntim Bonet aquest es mora repentinament. Una altra decepció. Ja als 72 anys i quan encara gaudia de bona salut li agafa el que familliarment s'anomena com un "atac de feridura". A partir d'aquí el bastó i ell es van fer inseparables.
Evidentment també li van passar coses molt bones: va ser pare de dues nenes i avi de nena i nen i va gaudir d'una salut de ferro durant molts anys.
Del Fonsu he après que quan caus sempre t'has d'aixecar i que el cop que has rebut et farà més fort. Del Fonsu he après que dia a dia, cop a cop, la vida té una part meravellosa on ens hi hem d'aferrar i no perdre mai la ilusió per viure. Del Fonsu he après a tenir sempre un crit d'ànim i un somriure cap als demés. Del Fonsu he après a distreure'm i apassionarme amb el detall més petit. Del Fonsu he aprés una part a ser del Barça.
El Fonsu és el meu avi i va morir el passat dia 12 de març a punt de fer 91 anys. Aquest és el motiu d'estar uns dies sense escriure. Per un cantó estic trist perquè mai més el podré veuré, ni parlar-hi, ni patir veient el Barça, ni riure de les seves constants bromes i frases fetes. Per l'altra part estic content perquè ha marxat com ell volia: havent gaudit de la vida fins al final, amb tot el seny, sense patir i havent complert l'objectiu vital quan un neix: morir de gran i feliç.
Avi, et trobaré molt a faltar, n'he après molt de tu.

Jazz a l'auditori

Aquest cap de setmana comença un dels festivals musicals per exel-lència: el cicle Jazz a l'Auditori, a l'Auditori Pau Casals de Sant Salvador, El Vendrell. Una exel-lent oportunitat de veure grans artistes i músics en un lloc proper a un preu extremadement ajustat i asequible.
No és fàcil trobar festivals a aquest preu, que combina grans músics consolidats amb nous projectes i promeses i musica i formacions de casa nostra. Cal doncs aprofitar l'essència d'un festival plenament consolidat i ampliat en els darrers anys en número de concerts i en l'apartat del jazz al Vendrell, totalment gratuït.
No deixeu escapar la oportunitat de gaudir de tota la programació per només 30 euros, més del 60% de descompte! . Només que s'hi vagi a 3 concerts ja val la pena abonarse.
Nómés una petita crítica que ja vaig comunicar al Juli, gerent de l'Auditori: penso que no tots els concerts s'haurien de programar els dissabtes a les 22:30. Al Vendrell sovint es solapen els concerts, teatre, etc els dissabtes nit. A més és un dia on molt sovint la gent te compromisos , sopars, etc. Crec que això fa minvar l'assistència als concerts. Jo mateix he anat a algun concert sol perquè el dissabte a la nit molta gent no vol canviar un sopar, etc per anar a escoltar jazz. Seria interessant potser probar de programar algun concert en divendres nit o diumenge tarda.
No us perdeu aquest dissabte a les 22:30h el primer concert, a càrrec dels germans De Diego amb la seva banda. Una formació plenament consolidada al panorama jazzístic del nostre païs.

La pitjor afició del món.

Avui va de futbol. Si, tot just aquesta setmana que ha estat nefasta pels culés (derrota del barça, empat del filial, derrota del basket i derrota de l'hoquei, tan sols va guanyar la secció d'handbol en una victòria pràcticament intrascendent). Però el cap de setmana nefast va anar més enllà de les simples derrotes. En el cas del futbol tot va anar al revés. L'arbitre en contra fent el típic que fan molts àrbitres: no castigar igual la violència d'un èquip i l'altra, potenciant-la i potenciant també l'antifutbol dels pericos. A més el Guardiola espès, ben espès, desnaturalitzant l'equip i fent canvis absurds com treure 2 davanters centres i deixant un tercer (el qual li havia fet 2 gols a l'Espanyol feia 15 dies) sense jugar el dia que més falta feia el gol. El Messi també espès, l'Abidal lesionat i per arrodonir-ho el Valdés la va pifiar. I es aquí on vull anar a parar. Condemnar el Valdés per aquesta acció és injust. El porter ens ha donat més punts que no n'ha tret, només cal recordar la final de París. Però hi ha gent que és molt injusta, només exigeixen i s'obliden de la part bona de les coses.
Ser porter del Barça és extremadament difícil. No cal amb ser el millor del món. I si no que li preguntin al Zubizarreta (va trigar més de 3 anys a convèncer a la parròquia),al Reina o al Vitor Baía. Per ser porter del Barça cal ser especial, com l'Urruti. I com Valdés. És el porter ideal pel seu caràcter a part que és molt bon porter. M'agradaria veure el Casillas o el Buffon defensant la porteria blaugrana. Ja en parlaríem.
I aquí és on vull anar a parar. Hi ha un sector de l'afició del Barça que és autodestructiva. Ser una gran afició no és animar quan es guanya 2 a 0, sortir al carrer quan es guanya un títol, etc...
És tot just el contrari: es animar quan es perd i sobretot no criticar mentre dura el partit. Però xiular quan es va perdent al teu propi jugador és lamentable, estúpid i autodestructiu. És com impedir a un propi treballador que faci bé la feina pel qual l'estas pagant. I si a sobre és a un jugador que acaba de fer una errada letal ho trobo de cínic. I al Camp Nou tots han estat xiulats.
Doncs així és part de l'afició del Barça, sobretot la que té el perfil de soci i d'edat. Criticar i xiular inoportunament és el milor que saben fer. Quina diferència quan al camp hi ha gent que no és habitual com els partits de Champions o al Gamper. L'ambient canvia de la nit al dia. Són els que també a vegades ni van al camp, ni deixen el carnet ni tan sols el posen a la venta i ni fan ni deixen fer. Això provoca que hi hagi 50.000 socis que no hi poden anar perquè no són abonats, que s'acabin les entrades a guixeta i que al camp hi hagi 30.000 seients buits. I això que són una generació que van veure 1 lliga en 25 anys i poca cosa més. I ara que en els últims 30 anys s'han guanyat 9 lligues i 2 copes d'europa (inèdites en la historia) continuent xiulant i remugant.
Sort que les noves generacions són del tot diferents.

Incompetència lleial o competencia deslleial.

Per si no estavem prou desemparats, desde fa uns anys els músics estem patint lo que tradicionalment es coneix com a competència deslleial però que a mi m'agrada més anomenar com a incompetència lleial. M'explico. Resulta que per culpa de la tecnologia mal aplicada ens trobem amb una sèrie de grups (en un 99,9% grups i orquestres de ball de saló) que es dediquen a anar pel circuit de sales , pobles i festes majors practicant l'engany, es a dir: fent un`play-back absoltut però enganyós. Fan veure que toquen el teclat, la guitarra o la bateria i en cap moment toquen ni una nota i a sobre tenen absolut desconeixement d'estudis musicals.
El més trist del cas és la majoritària acceptació del públic i la consequent acceptació i intrumisió d'aquests pirates en el panorama musical. Per això l'anomeno incompetència lleial, perquè qui ho practica és un incompetent però te el beneplàcit del públic i de la llei.
No critico el fet de que algú porti alguna part enregistrada: jo mateix amb Clau de Sol porto bateria i baix enregistrats, però tan els meus companys com jo fem la feina que ens toca: l'Encarnita cantant, i l'Oriol i jo tocant i cantant. En cap cas fem veure que toquem. Senzillament i com d'altres grups portem part de la música enregistrada sense amagar-nos (no portem ningú aguantant un baix o fent veure que toca la bateria) i som una opció per a festes que malauradament no poden accedir per raons de pressupost o d'espai a contractar un grup o orquestra completa. Som una opció més a escollir com quan algú vol anar a menjar a fora i pot triar menjar per 50 euros o per 10. Pot triar, però les dues opcions han de ser reals, segures i amb un mínim de qualitat. No seria lícit donar gat per llebre.
Doncs musicalment en el món del ball això està a l'ordre del dia. I no cal anar gaire lluny. Agafeu l'exepcional revista "La Fura", busqueu l'agenda de qualsevol dissabte i diumenge i la majoria de grups anunciats, sobretot a l'hivern, son mentiders musicals.
Hi ha professions que són propícies a l'intrusisme com per exemple la fotografia, n'hi ha d'altres que son exemples de coordinació (ningú pot exercir d'advocat sense carrera). Perquè en el món de la música no ens enganyin depen de que els músics fem pinya i que sobretot la gent no accepti ser estafada. Sort que la tendència i els coneixements de la gent jove fan que potser en un futur començi a desaparèixer.

Gaudim!

Avui estava entre escriure una nova queixa musical (un dia o altra ho faré, no se n'escapareu) o parlar d'alguna cosa agradable. I m'he decidit per la segona opció. I que hi ha d'agradable en aquests moments? Doncs el meu estimat Barça. Després d'anys de penes i algún d'alegria (recordeu que hem guanyat 18 lligues, es a dir, 1 lliga cada 4 anys, per tan 1 d'èxit i tres de fracàs segons exigències dels senyors socis, o 2 champions, es a dir, una cada 25 anys!) aquest any toca gaudir.
Deixem d'una vegada la prudència a banda i gaudim del moment, que aquí tenim la cultura del patir: quan guanyem hem d'anar en compte a que el rival no ens atrapi, quan perdem és el rival el que se'ns escapa. Ara tocar estar contents i pasar-s'ho bé! El Barça està batent records: de punts, de gols, de victòries, de dies sense perdre. Tenim un equip basat en la cantera (teoricament el somni de molts culers), tenim el millor jugador del món, tenim grans jugadors, tenim un entrenador català, que està al Barça desde nen, que ha fet de "recogepelotas", jugador, entrenador del Barça B, etc. Barcelonista com el primer i coneixedor de la casa per dins i per fora. Que mostra grans virtuts: admirador i aplicador del bon futbol (s'imagineu tenir d'entrenador a Capello o Juande!?), educat (no hem de patir pel que pot dir en una roda de premsa, al contrari).
Ara és hora de gaudir, deixem de banda la prudència desmesurada que ens caracteritza i gaudim del moment, que és molt difícil fer el que s'ha fet i ningú sap quan es pot tornar a repetir.
Per cert, quan tot va bé, qui s'enrecorda de qui mana? Amb això vull dir que fa 8 o 9 mesos hi va haver una moció que la junta va perdre per un 60/40. A mi personalment m'es igual qui mani mentre l'equip, l'entitat i el club vagin bé i es garanteixi que el club continua sent dels socis i sigui econòmicament estable.
Qui no està per gaires festes és el Nastic, que després d'anar guanyant 0 a 2 va perdre els papers i el partit. Alguna solució s'ha d'utilitzar que no passa ni per un relleu a la banqueta ni per fitxar més jugadors, sinó potser aplicar tècniques més modernes de motivació i incentivació. El temps dirà.

Felicitats C.E.Vendrell - On estaves, Radio El Vendrell?

La més sincera enhorabona a la secció d'hoquei del C. E. Vendrell que es va proclamar campió de la Copa del Príncep, despres de superar semifinals i final davant de l'Alcobendas. Partit vibrant i emocionant amb empat a 2, dues prórrogues i finalment penals favoravles a l'equip català (2 a 1). El pavelló ple de gom a gom com feia temps que no es recordava, amb un gran ambient i olor a final. L'equip va demostrar ser totalment competitiu i que amb una mica més de sort i encert podria aspirar a pujar a l'OK Lliga. Recordem que els participants de la Copa del Príncep són els tres primers classificats de la 1a Divisió Nacional.
Doncs bé, després de tot això, Radio El Vendrell va brillar per la seva absència. Com he dit abans, el pavelló era ple a vessar, era una final inèdita, és la secció d'esports de la vila que està situat en millor lloc de tots els esports vendrellencs, es un esport amb tradició, etc... Però Radio El Vendrell no hi era, almenys en directe. Resulta que per motius personals vaig haver de marxar del pavelló cap a les 13:50. Vaig pensar "ho escoltaré per la radio al cotxe". Doncs sintonitzo el 107.1 i sorpresa! que sonava? Música! i a les 14:00 conexió amb Catalunya Radio.
Desconec els motius. No se si hi havia problemes tècnics, cosa que dubto perquè actualment amb un mobil es pot transmentre, cosa que Radio El Vendrell ja ha fet aquesta temporada (Vendrell - Vilafranca), no se hi havia problemes de personal, cosa que em semblaria lamentable amb la gent que arriba a treballar a la radio o potser problemes de permisos de transmissió al ser una competició diferent, cosa que seria lamentable per part de la federació española d'hoquei.
En tot cas la transmissió hagúes servit perquè molta gent gran amb problemes de movilitat pogués seguir el partit, gent que treballa, etc.. No hagués estat bonica una transmissió amb periodista i comentaris d'algun entès de la materia (Pep Huguet, Siscu Prats, Pep Cid, Pep Prats, el propi Benet Jané, etc...) Per falta de talent no serà, fins i tot a nivell profesional on crec sincerament que a la Radio hi treballen exel.lents periodistes i tècnics.
Avui escoltant els Serveis Informatius de Radio El Vendrell s'ha fet esment a la notícia amb entrevistes. Però pel so de les mateixes donava la sensació que estaven fetes avui per telèfon, amb la qual cosa no se si es que fins i tot no hi havia cap periodista al pavelló, tot i que vaig veure a TV El Vendrell una falca on deien que no hi faltarien.
En tot cas, sigui pel motiu que sigui, ja no és la primera vegada. Aquest any el concurs de castells de Tarragona el vaig haver de seguir per Radio Vilafranca (!) per saber que feien els Nens.
A veure si puc esbrinar el motiu , però ja en el començament d'aquest blog, cap el novembre passat, ja vaig posar que sovint no entenia els criteris periodístics dels mitjans de comunicació en general.

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts

Algú m'ha comentat que aquest blog tendeix massa a la crítica. I potser és cert però la vida m'ha portat a ser músic, i la música en aquest païs està com està i no em queda cap més remei que queixar-me o ser crític. I com a prova de com està el panorama musical (per si no havia quedat clar en altres posts d'aquest blog) avui parlaré del recentment creat Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Resulta que aquest Consell creat pel Govern de la Generalitat està format per 11 membres i presidit per l'intelectual (mai he sabut on s'estudia aquesta carrera) Xavier Bru de Sala. La seva funció es col-laborar en la definició de les polítiques artístiques y oferir una gestió cultural que no depengui del Govern. En definitiva, és un intent de desgovernalitzar l'ámbit cultural.
La resta de membres del Consell de les Arts són el filòsof Xavier Antich, l'arquitecte i disenyador Juli Capella, l'escriptor Jordi Coca, el traductor Manuel Forcano, la galerista Chantal Grande, l'advocat Francesc Guardans i Cambó, l'actriu Sílvia Munt, la gestora cultural Marta Oliveras, la crítica d'art Pilar Parcerisas i la cineasta Rosa Vergés.
És a dir: cap músic. Es que ni hi han pensat. Sincerament i el que més m'entristeix és que no hi veig mala fe, sinó que senzillament no hi han caigut com el típic membre d'una colla d'amics que ningú mai s'enrecorda de convidar a alguna festa. Ni els ha passat pel cap. No ténen la música al cap mai. Aquí l'inconscient els ha traït i ara mai més no podran dir que si, que estan al costat de la música. Quina pena, que trist.
I evidentment també ha sortit l'hipocresia política una vegada més, ja que l'oposició (CiU, PP i Ciutadans) es va abstenir i ara surten en defensa dels músics, com si haguessin fet molt ells quan governaven! És trist pensar que si invertíssim els papers en l'actual govern el resultat hagués estat el mateix: Ciu, PP i Ciutadans a favor i PSC, ERC i IC s'abstindrien. La política és així, radicalment allunyada de l'art i sobretot de la música, mani qui mani. Només pensen en la música a l'hora de fer campanyes electorals.
També vull deixar clar que em referixo a la política nacional catalana. A nivell municipal les coses van millor en alguns llocs, igual en d'altres i fins i tot pitjor en d'altres. En el cas del Vendrell considero que la música ha estat força ben tractada (auditori Pau Casals, festival Pau Casals i d'altres, Escola de Música en les seves 2 construccions, l'actual concurs Track, les últimes Festes Majors, etc...)
Ja veieu, he hagut de tornar a ser crític una vegada més. El proper post l'hauré d'escriure del Barça ara que anem molt bé.

L'eurovisió que tenim.

Ahir vaig llegir una notícia que deixa ben clar com està el panorama musical en aquest pais.
El grup de rock Sal 150, finalistes (no recordo en quina posició) del Track 2008 i participants en la última Festa Major del Vendrell, es va presentar al concurs de selecció d'Eurovisión 2009. El grup ha anat passant cribes i finalment ha aconseguit arribar a la fase final. En aquesta fase el grup ha aconseguit la 2a posició per votació popular, tan sols just darrera de la mediàtica Soraya, última guanyadora de l'Operación Triunfo. Fins aquí tot molt bé.
El mal i la sorpresa va venir aquest passat diumenge quan la direcció del concurs va comunicar al grup que quedaven desqualificats donat que s'havien saltat les normes. Sembla a ser que els han acusat de que la cançó ja estava feta abans d'una data determinada. El grup ho desmenteix i fins i tot aporta proves.
Però en tot cas, i deixant de banda qui te la raó, després de sentir altres cançons que España ha presentat al festival en altres anys, creieu que és molt important la data en la qual s'ha creat un tema? És millor presentar cançons tipus: "La barca", "El chiqui-chuiqui", etc... perquè si que s'han creat en dates propícies abans de presentar un tema en més condicions? Quina pena. I ara com me n'alegro de la jugada del Buenafente de l'any passat que va deixar en evidència els criteris del concurs i de l'audiència.
Sembla a ser que el grup Sal 150, que acaben d'enregistrar un CD a La Casamurada sota la producció de'n Pemi Rovirosa, no tenen cap lligam ni cap contracte amb cap management ni discogràfica i tot i així van arribar a la 2a posició per sobre de molts grups i artistes recolzats per aquestes empreses. I això no podia ser. I entre això i que no ténen cap empresa que els recolzi, els Sal 150 s'han trobat indefensos davant aquesta patètica situació.

Injustícia

Aquest passat cap de setmana van succeïr uns lamentables incidents en un camp de futbol de Barcelona. S'enfrentaven dos equips de la tercera regional de la ciutat: un amb la majoria o tots els jugadors inmigrants (argentins i uruguaians) anomenat Rosario Central de Catalunya i l'altra per jugadors no inmigrants amb el nom de Bada Bing. Aquest últim equip sembla a ser que estava ple de jugadors conflictius que ja havien provocat incidents en d'altres lligues. L'equip de Rosario, tocat del cas, va avisar a la Federació perquè aquesta avises que vinguessin Mossos d'esquadra per tal d'evitar que és produís qualsevol incident. Per una sèrie de circumstàncies, errades i malentesos la policia catalana no va rebre cap avís, el partit es va jugar sense seguretat i va passar el que tothom sabia que passaria: baralles i intervenció d'uns 50 espectadors d'aspecte skinhead carregats amb pals i bats de beisbol que a la mitja part van anar a buscar al cotxe. Resultat final: més de 10 ferits i ingressats a l'hospital. Fins aquí tot molt greu. Però el pitjor potser ha vingut avui quan s'ha sabut que un dels agressors estava en llibertat condicional per assasinat. Un assassinat que es produí l'any 2001 al Port Olímpic. Un jove de 18 anys es va negar a donar un cigarret a una colla que el van apallissar fins a la mort. Sentència del jutge: 15 anys de presó i 98.000 euros d'indemnització a la família. Doncs resulta que 7 anys després aquest individu ja tomba pel carrer, s'apunta a campionats de futbol i apallissa a inmigrants. A més es veu que jugava amb el número 88, número amb connotacions nazis.
Com pot ser que una persona amb aquest currículum ja estigui lliure?. Com pot ser que els jutges hagin permès que estigui lliure? Com permet la justícia que estigui lliure? Algú ha pensat amb els amics i familiars de l'assassinat?
Imagino que ho han fet amparats amb el Codi penal. Per tan: es just el Codi Penal? És justa la justícia?
P.D.: Ja us puc assegurar que si en comptes d'un partit de futbol arriba a ser un concert de música la policia hi apareix segur.

Cocursos de música

Fa pocs dies s'ha presentat al Vendrell la 6a. edició del concurs de música jove Track 2009. Sempre és bo que hi hagi iniciatives que promocionin la creativitat musical i artística. A més és un concurs que ha anat a l'alça desde els seus inicis incrementant any rera any els premis que reben els grups triats. A més és un concurs el qual no dóna un premi només al primer classificat sinó que hi ha molts grups que reben algun premi més: enregistrar com a mínim un tema en un gran estudi com La Casamurada, promoció, fer concerts, etc fa que el concurs sigui prou atractiu i com molts grups no renuncïin d'entrada a participar-hi. Fins i tot el colofó final ve donada per un concert de Els Pets, grup líder en el rock del nostre país pel que fa a ventes i popularitat. També està molt bé el disseny de la portada del programa, en el qual surt un mític amplificador Marshall adaptant les lletres de l'aparell al propi text del concurs.
Ara bé, m'agradaria fer dos petites reflexions en respecte als concursos de música en general: la primera es que és molt habitual trobar concursos els quals es promociona la música popular, de manera que altres grups amb composicions més agosarades i innovadores queden sovint fora per impopulars. Això és tota una injustícia artística que provoca que costi que surtin nous estils i noves tendències.
I la segona fa referència als jurats. Habitualment hi ha poca proporció de músics en els jurats. I vull deixar clar que estic totalment a favor de que en els jurats hi hagi persones no directament professionals ni lligades a la música perquè penso que la seva opinió és absolutament igual de vàlida i necessària. Però en general la proporció de músics sempre és baixa. I quan parlo de músics em refereixo a gent que és músic i no a gent que exerceix de músic. El que si que em sobra es que en els jurats hi hagi promotors de concerts. La figura del promotor, necessària com la que més, penso que és la de oferir al contractant (programadors, comissions de festes, ajuntaments, etc) el que hi ha en el mercat per mèrits populars, artístics, etc... Però no haurien de jutjar en els concursos, no és la seva feina ja que sovint es cau en l'error de l'Operación Triunfo, en el qual triaven no al millor intèrpret sinó a l'artista que en aquell moment més falta els feia per la seva discogràfica i/o oficina de management. És molt trist haver de sentir que "tal grup no el voto perquè no encaixa en el nostre projecte o en el que ara es porta" després d'haver ofert un autèntic recital. Penseu que els Beatles, els Stones, Queen o Sex Pistols encaixaven en el que es portava quan van començar?
En tot cas vull deixar clar el meu suport a qualsevol iniciativa i més si es fa ben feta i amb bona intenció com el Track 2009. Que guanyi el millor i a gaudir-ho tots!