"La Resposta", la gran il-lusió.

Quan vaig crear aquest blog va ser amb la idea de no parlar mai de mi ni de coses meves i fins ara, després de més de 2 anys, ho he mantingut. Però en tota norma sempre hi ha l'excepció i avui ha arribat en aquest blog. No me'n puc estar de parlar del projecte que fa més d'un any que volta pel meu cap i que aquest cap de setmana ha de veure la llum: el musical "La Resposta".

Ja fa any i mig que en Jordi Solé, l'actual director del Cor Joves Veus, em va proposar el projecte de composar des de zero un musical en motiu del 20è aniversari de la coral. Un servidor no s'ho va pensar 2 vegades i hi vaig posar fil a l'agulla. Tenia molts arguments a favor i cap en contra: havia estat cantaire de la coral, habitualment col-laboro i treballo amb Joves Veus com a arranjador i pianista, considero al Jordi un excel.lent director i se'm presentava l'oportunitat de treballar com a compositor en un espectacle que segur veuria la llum. Moltes vegades la gent pregunta als músics perquè no som compositors. Doncs la resposta és fàcil: perquè no en tenim l'ocasió. El percentatge de músics que composa és baix perquè hi ha poca feina i pocs encàrrecs a diferència del que interpreta, arranja o dóna classes. Pocs músics no són compositors perquè no en saben, molt pocs.

Vaig començar a escriure fins i tot abans d'existir el text i la temàtica del musical. Però era el de menys. Sabia que si escrivia alguna cosa interessant podria encaixar en qualsevol temàtica.

Va arribar el moment de pensar en qui ens podria escriure el text i les lletres de les cançons del musical. El primer nom que va sortir va ser el de Xavier Sanjuan. Amic meu des de fa molts anys i amb un compte pendent: fer alguna cançó junts. Quan li vaig proposar anava desbordat de feina però el projecte el va encoratjar i va trigar ben poc a dir que sí tot i que li venien imposades una sèrie de condicionants prou difícils: no podia escriure un musical amb total llibertat, s'havia de tenir en compte que el musical és del Cor Joves Veus i que en més o menys mesura havien d'aparèixer tots els cantaires, que no eren ni professionals ni tan sols amateurs i que la gran majoria mai havien actuat. Com podreu veure se n'ha sortit excel.lentment.

Un cop teníem música i text ens va faltar buscar coreògraf. I en comptes d'anar a buscar un professional, en Jordi va pensar que l'Emma Galindo seria la persona adequada per treballar amb els joves i crear coreografies adaptades al nivell i filosofia del Cor. L'Emma, amiga i companya des de naixement també se n'ha sortit molt bé.

Amb tots aquests elements vam començar a treballar amb el Cor, els autèntics protagonistes de "La Resposta". Quina experiència més enriquidora! Veure con s'han anat superant dia a dia amb un extraordinari esforç fruït de la tremenda il-lusió no té preu. Sens dubte ha estat el millor de tot.

Però el musical també ha comptat amb el suport, treball i il-lusió de molta més gent que l'acaben de fer com és: el Jordi Maldonado creant el video-clip, l'Aleix Costa amb la web, la Mar Vives amb les projeccions, el Pep Vinyes amb la il.luminació, la Núria Trillo amb el disseny, el David Ibarz, el Javi Martínez, el Jaume Piñol i el Joan Anton Romagosa amb els instruments i molta més gent que segur em deixo i que han estat claus per arribar a l'estrena.

I sense oblidar-me de l'Encarnita que m'ha guiat en molts aspectes en tot aquest projecte.

I ara ja ho tenim aquí. Aquest dissabte podreu comprovar el fruït de tant treball i tanta il-lusió. Vagi com vagi, passi el que passi jo ja em dono per satisfet i enriquit. La satisfacció que m'heu donat aquests mesos de feina no té preu i mai no ho oblidaré.

Moltes gràcies a tots, moltes gràcies Joves Veus.

Un ajuntament que promociona els locals on fan música en directe!

Si. No és cap broma. L'Ajuntament de Llançà (en desconec de quin partit és) ha creat unes jornades per promocionar no tan sols la música en directe sinó també els locals els quals estan disposats a programar-la. És una gran forma d'anar contra-corrent. Espero que aquest Ajuntament no tingui represàlies ni vagi a l'infern (o als jutjats com hi van alguns locals musicals) per aquesta iniciativa.
Aquí en teniu la notícia.
http://www.horanova.cat/revcms_render.aspx?l_n=noticia&b_p=block_noticia:ct_id:a199bed8-6639-45ac-bfdf-bce95b733e07;

En l'adéu d'un gran saxo: Ricard Roda

Aquest dimecres ens ha deixat, a l'edat de 79 anys, el gran saxofonista Ricard Roda (a la dreta de la fotografia acompanyat del genial pianista Francesc Burrull), víctima d'un infart. Extraordinari intèrpret i pedagog, Roda se'l pot considerar un dels grans del jazz i la música moderna de la història d'aquest païs.

M'agradaria destacar una anècdota significativa de la seva trajectòria. Quan era jovenet el van expulsar a ell i a un tal Tete Montoliu del Conservatori de Barcelona per... tocar jazz!

Tot i que d'aquest afer han passat més de 60 anys, actualment en alguns conservatoris encara hi ha ments retrògrades que veuen el jazz i la música moderna com una àrea simple i secundària.

Només cal comprobar com encara ara hi ha moltíssima més oferta pública d'ensenyament de música clàssica que de música moderna quan la demanda per a la moderna és proporcionalment inversa a nivell de concerts, discs, audicions o classes.

No oblidem que la Titulació Oficial de Jazz i Música Moderna fa tan sols 10 anys que és oficial. Quan temps fa que existeix la música moderna? Doncs 1 segle, és a dir que portem uns 90 anys de retard en respecte la realitat.

S'imagineu que encara avui l'informàtica no fos una carrera oficial? Doncs la música moderna és més antiga que el més vell dels ordinadors.

L'ensenyament de música moderna en aquest païs va ser iniciativa de mans privades (Taller de Músics i L'Aula de Jazz i Música Moderna) i actualment sort en tenim que aquestes i d'altres escoles privades ofereixin pla d'estudis modern, com, sense anar més lluny, l'escola Músics del Vendrell, una de les pioneres en aquest sentit a la província de Tarragona i en molts kilometres a la rodona.

Les crisis de la música.

Mai ha estat fàcil ser o fer de músic. Potser per aquest motiu en aquests temps de crisi els músics no ho passem tan malament (la qual cosa no vol dir que no ens afecti) ja que el músic està ben curtit en crisis. I no em refereixo concretament a la crisi de la qual en sentim a parlar diàriament.
El món de la música és pionera en les crisis. Fa molts anys, per exemple, era molt difícil estudiar música. Pràcticament no hi havia escoles, potser alguna a ciutat i prou. De fa uns 30 anys cap aquí es van anar obrint escoles arreu del país que van pal·liar aquesta mancança. Però es va encetar una nova crisi: era molt difícil estudiar música moderna fins al punt de que fins fa 10 anys ni existia la titulació oficial d’aquest àmbit. De fet encara ara és difícil estudiar jazz i música moderna ja que si no fos per les sempre institucionalment incompreses escoles de música d’iniciativa privada difícilment ho tindríem a l’abast.
Paral·lelament a aquetes circumstàncies apareix Internet: eina extremadament útil per a la difusió de música però que la mala utilització ha provocat una immensa crisi en el sector de la industria discogràfica arrastrant així a músics d’estudi, autors, arranjadors, etc. Tot això compaginat amb aquesta dèria de les institucions a fer tancar sovint incomprensiblement sales de concerts o bé estar sotmesos a normatives i impostos impossibles que fan que qui tingui ganes de fer música en directe al seu local se n’acabi cansant al cap de ben poc.
I per acabar-ho d’adobar ara ens arriba la crisi de molts ajuntaments que fa que es suprimeixin molts actes de festes majors i festivals.
A pesar de tot plegat és encoratjador veure com molta gent no perd les ganes de fer música. És una de les avantatges que té el fet de que la música sigui vocacional, o, més ben dit, sigui una necessitat vital de l’ésser humà a pesar de que a alguns els hi pesi.

Els comptes de Laporta.

En aquest enllaç hi podeu trobar arguments del tema Laporta-Rossell. Vosaltres mateixos:

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/322487-els-comptes-de-joan-laporta.html

John Lennon

Avui, 9 d'octubre, John Lennon faria 70 anys. Un geni en el món de la creació musical, complement ideal de Paul McCartney. Lennon era musicalment més "gamberro" mentre que McCartney era més dolç. Entre els 2 i després per separat van crear autèntiques obres d'art en el pop i el rock.

Gaudim d'una de les seves obres mestres: Jelalous Guy

http://www.youtube.com/watch?v=6lLs2dC9NaE

Bojan.

Començaré dient que sóc pro-Bojan. És la meva debilitat futbolística. Però no per això deixo de reconèixer que Pedro, per exemple, ha fet millors partits i mèrits i potser no ha estat tan reconegut o mediàtic com en Bojan.

Hagués pogut parlar de Bojan quan el vent bufava a favor. Sense anar més lluny a finals de la temporada passada quan va fer gols decissius en l'últim terç de la lliga: contra l'Athtletic, el Tenerife (quan restaven 10 minuts amb empat), el golàs al camp del Vila-real, el gol al decissiu partit al camp del Sevilla o el "no-gol" que ens hagués portat a la final del Bernabéu contra l'Inter que l'arbitre va anul-lar rigorosament.

http://www.youtube.com/watch?v=vIDgCTxm1PY

Però penso que el moment de parlar del noi de Linyola és ara quan hi ha una opinió desfavorable cada vegada més apreciable a l'entorn culé.

Molta gent ha deixat de creure en Bojan. Sigui perquè va començar força bé, perquè només tenia 17 anys o perquè es va crear la sensació de que seria el Raül culé, ara molta afició està desinflada.

A favor de Bojan diré moltes coses. Primer: no hem d'oblidar que tot just acaba de fer 20 anys, només 20! Segon: va debutar quan pitjor estava l'equip amb tan sols 17 anys. Tercer: Guardiola l'ha fet pencar i patir de debó deixant-lo a la banqueta moltíssimes vegades. Quart: s'ha hagut de jugar la titularitat davant de jugadors de la talla d'Eto'o, Ibrahimovic, Villa i Messi. Cinquè: quan ha jugat, moltes vegades ho ha fet en posicions que no és la seva com per exemple en els dos extrems. Sisè: juga en una posició on és molt difícil passar desapercebut: un partit sense marcar i molta gent ja el critica. Setè: com a golejador és molt fàcil caure en l'ansietat de marcar si es triga massa en no fer-ho. Vuitè: sempre que juga apareix en un moment o altra mostrant una exel.ent col.locació: avui sense anar més lluny ha fet un pal. Novè: ell confia molt en ell mateix. Sense anar més lluny aquest any no li ha tremolat el pols quan va triar portar l'exigent número 9 a l'esquena.

En contra de Bojan no diré res. Us ho deixo a les vostres mans...

Em queda la sensació que Bojan és sobretot víctima de l'ansietat i la poca paciència de la societat en la qual vivim. Aquesta poca paciència la podem veure en molts àmbits. A la Televisió, per exemple. Si una sèrie que està pensada en 13 capítols al tercer ja no funciona la retiren. En el món de la música quan hi ha un grup innovador és rebutjat a primeres de canvi sense esperar a ser acceptat. Podriem dir que en totes les tasques de la societat s'ha perdut el dret a la paciència i el dret a la oportunitat. Bé, en totes menys en la política, on aquí sí que la societat i el sistema hi té paciència.

Jo confio en Bojan. Perquè m'agrada i sobretot perquè Guardiola avui mateix ha dit que és un gran jugador. I si ho diu en Pep...

Aquesta temporada ho podrem comprobar, vist lo curta que és la plantilla i el desgast que acumula la plantilla barcelonista en Bojan tindrà els minuts necessaris per a demostrar la seva vàlua.

Quimi Portet

Després de més d'un mes de no escriure en el blog (per semi-vacances!), avui em ve de gust parlar d'un música català ben conegut anomenat Quimi Portet.

En aquests moments acabo de veure un concert de'n Quimi per TV3 (avantages de la vaga, es quan més música s'hi troba!).

En Quimi Portet em transmet sensacions contradictòries. Autor de moltes grans cançons en la seva època de El Último de la Fila, és un músic que desde que va en solitari a mi personalment no em transmet absolutament res. I això que força gent, músics i no músics, m'han intentat donar arguments a favor del músic viguetà. Però no puc. Per molt que l'escolti no hi trobo cap element o detall que em cridi l'atenció o que em demostri alguna virtut.

Aquí en teniu un video:

http://www.youtube.com/watch?v=e7Em9xU0W4M

És d'aquells músics dels quals que em queda la sensació que "queda molt bé" dir que t'agrada o dir que és "boníssim". Estic segur que si aquests temes els presentes de forma anònima ningú no en faria cas, de la mateixa manera que hi ha autors amb millors cançons que passen desapercebuts.

És curiós aquest fenòmen de la fama. Vivim en una societat en la qual hi ha gent que és respectada i ovacionada faci el que faci i d'altres que facin el que facin mai seran prou valorats.

Que hi farem...

Gràcies Ronaldinho!

Quan va marxar Ronaldinho encara no havia obert el blog i ara que torna per un dia és el moment de ser agraïts i donar-li les gràcies.

Gràcies pels moments memorables i gràcies sobretot per aixecar la moral a una afició absolutament desencisada quan va arribar, l'any 2003, el Barça venia de quedar 6è! a la lliga i es va classificar "in extremis" per jugar la Uefa.

Ronnie va ser el motor de la il-lusió i el bon futbol que hem vist després. Al igual que el que ha passat amb Cruyff, hi ha un abans i un després de l'arribada de'n Gaucho.

Ben tornat i moltes gràcies!

Concerts de merda.

Aquesta pancarta estava penjada a la Festa Major de Vilanova i la Geltrú. Uns deien que era una queixa dels veïns. D'altres que era una queixa per algun dels concerts que van programar. El cert es que el dia que hi vaig anar jo va estar prou bé. Una mostra de que a tots els pobles mai plou ha gust de tothom. Si a algú no li fa el pes la Festa Major del Vendrell només cal que repassi els programes de poblacions similars i veurà que en elsúltims anys és de les millors.

Festa Major 2010

Abans d'escriure la meva valoració de la FM 2010 m'he rellegit la que vaig escriure tot just fa un any en repecte a la FM 2009.
La sorpresa ha estat al comprobar que el que vaig escriure l'any passat s'acosta molt amb aquest any, per lo bo i per lo dolent.

M'agrada insistir en que ser organitzador d'una festa tan influent en la vida dels vendrellencs com és la Festa Major no és gens fàcil: hi ha moltíssims condicionants que sovint passen deseparcebuts per la gent que ens ho mirem desde fora: condicionants horaris (trobar l'hora adequada per un acte, preveure durades, no sol.lapar actes, que les agendes dels implicats quadrin, etc.), condicionants logístics (ubicació i muntatge d'escenaris, escollir la plaça adequada, pressupostos d'infraestructures), condicionats polítics (intentar que un acte perjudiqui el menys possible a botiguers i restauració, seguir premises dels polítics, intentar que agradi al màxim de gent possible, etc) i condicionants econòmics (retallades de pressupostos). Tot plegat fa que organitzar una FM sigui un trencaclosques impossible.
Per tan no m'agrada criticar l'elecció d'un artista o un altra a pesar que em pugui agradar més o menys personalment.

Aquesta és la meva valoració:

EL MILLOR DE LA FM 2010:

- Els balls populars: quin canvi ha fet la cultura popular en aquesta vila en pocs anys. Felicitats a l'Embarcada per aquesta feina que ha situat la cultura popular i la FM del Vendrell al mapa i amb sèries aspiracions en un futur proper a ser una referència.

- Els Nens del Vendrell: quin 4 de 8 i quina actuació en general. Es nota una gran pujada de nivell de la colla.

- L'equip de so del botafoc: està molt bé no escatimar recursos en aquest sentit ja que realcen la qualitat dels grups que han d'actuar.

- El ball de Malcasats: exel-lent nivell interpretatiu i exel.lents guions.

- La gran participació de la gent del Vendrell i rodalies. Sembla que ja queda lluny aquella frase del "com és Festa major aprofitem (!) i marxem (!!!)"

EL PITJOR DE LA FM 2010:

- L'encesa del campanar. És un acte referent del Vendrell, que fa venir gent d'altres indrets i de totes les edats. És una pena que es baixi el nivell d'un acte tan popular.

- L'absència de moltes formacions vendrellenques que poden participar en la FM: al Vendrell tenim la sort de comptar amb molta gent que ni hi participa ni se'ls té en compte:
1) grup d'habaneres
2) la big-band, l'orquestra i els conjunts de Músics
3) nombroses formacions de rock
4) grups de versions
5) diferents formacions de l'EMMPAC

- L'absència total de qualsevol manifestació de jazz. Recordem que el jazz és la base de qualsevol estil de música moderna.

- Escassa aposta pel teatre.

- Poca programació per a la gent gran: tan sols 2 dies de ball mentre la gent jove ha tingut 5 dies de diferents opcions.

A pesar de tot hem de tenir en compte que la FM del Vendrell fa uns anys que és de les festes que a nivell de programació fa patxoca, molt per sobre d'altres poblacions que mantenen la fama però que ja estan per sota del Vendrell.

Moltes felicitats a qui ho ha fet possible.

Cesc.

M'agrada Cesc. És un jugador amb un evident ADN Barça. A més tenint en compte que el migcamp de l'actual la plantilla és curt (de moment 4 jugadors per 3 posicions) i que Xavi ja ronda els 30 anys fan que sembli necessari fitxar el jugador català de l'Arsenal. És evident que és un fitxatge il-lusionant.

Però després de llegir un comentari d'un seguidor del blog de Jordi Badia, ex-cap de comunicació del Barça (http://jordibadia.wordpress.com/), la meva opinió és de no fitxar-lo sigui com sigui. Si ha de venir que sigui igual de com va marxar: gratis.

Recordem que Fàbregas va utilitzar una trampa legal per marxar del Barça a cost zero. Estava en el seu dret, faltaria més, de millorar el seu sou i millorar (si així ho creia) esportivament. Doncs bé, el Barça també està en el dret de pagar el que cregui necessari per Cesc, que per mi és 0. I no pas perquè valgui 0 sinó només perquè trobo malament pagar per un jugador català, del planter i que era nostre.

Quin missatge enviem a la cantera si ara "refitxem" a Cesc? que te'n pots anar quan vulguis que si surts bo et recompren per un "paston" i tots a aplaudir? Va home va! La cara de babaus que posarem si a sobre el noi surt "rana". (Recordeu Gerard?)

Millor i més intel-ligent és enviar el missatge contrari: o t'impliques amb el club d'alguna manera o fora. No és millor donar oportunitats a Jonhatan Dos Santos, Tiago o Sergi Roberto (els tres del filial) que a pesar de tenir millors ofertes forànies han preferit quedar-se i creuen en el club? Quin missatge rebrien aquests jugadors si no juguessin o els féssin fora per guardar el lloc a un jugador que no va creure en el club sinó que va creure primer en ell?

A més sembla a ser que econòmicament estem malament. Doncs motiu de més. Apostem per la cantera que ja tenim, que surt molt bé. Quan han costat Valdés, Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta i Messi? 5 milions d'euros (els que es van pagar per repescar a Piqué, un preu raonable), 35 milions d'euros menys del que ara es vol pagar per Cesc.

Lax'n' Busto + OCE

Com era d'esperar, els Lax'n' Busto i l'Orquestra de Cambra de l'Empordà ens han ofert un molt bon concert al Teatre Àngel Guimerà. I dic com era d'esperar perquè si en un mateix escenari hi ajuntes un grup consolidat, de qualitat i de grans cançons com els Lax'n' Busto + una orquestra de músics professionals + un dels millors arranjadors no nord-americà el resultat no pot ser un altra que el que hem vist i escoltat avui a La Lira. No hi marge d'error ni marge per a la sorpresa. És impossible reunir molts bons ingredients i que el resultat no sigui bo.
Felicitar als Lax'n' per poder tenir l'oportunitat que molts voldriem tenir de compartir escenari i temes amb un músic de la talla de Joan Albert Amargós, tota una eminència en el món de la música.
El concert ha fet un repàs a bona part de repertori no gaire habitual dels vendrellencs. Cançons com: "No se pas com", "Meditacions guitarrístiques", "Vas tot sol", "Temps al temps", "Fum" o "Gris" han estat combinades amb temes més coneguts com "Que boig el món", "La meva terra és el mar" o "Llença't".
Jo en destacaria dues que han guanyat amb els arranjaments d'orquestra: "Les nits del Liceu" i sobretot "Vas tot sol", tema en el qual Amargós ha jugat amb un coixí harmònic molt interessant.
Pel que fa al so el podem donar per bo tenint en compte la tremenda dificultat que significa combinar instruments elèctrics amplificats, instruments acústics i cant coral.
També m'agradaria destacar la qualitat del cantant Salva Racero, el qual ha demostrat una vegada més la quantitat de recursos tècnics i interpretatius dels que disposa.
Us recomano que no us perdeu aquest concert. Seràn uns euros i unes hores molt ben invertides.

La victòria d'Espanya i la música.

És evident que en l'actual format de l'estat espanyol (ens agradi o no, d'això ja en parlaré en un altre post) l'esport d'èlitl està en el seu punt àlgid. En els últims 25 anys hi ha hagut nombroses victòries: el mundial de futbol, el mundial de basket, mundial d'handbol, mundial d'hoquei, 6 champions en futbol, diverses Uefas, 3 eurolligues de basket, copes d'Europa d'handbol i d'hoquei, moltíssims Roland Garrós, 2 Wimblendon, Copa Davis, moltíssims tours, 2 mundials de F1, mundials de motociclisme, augment considerable de medalles en les últimes 5 olimpiades i d'altres que ja me n'he oblidat.
Sembla clar que la democràcia li ha sentat bé a l'esport. Sobretot desde que, arrel de Barcelona 92, es va activar el plan ADO que va servir per destinar diversos recursos a l'esport.
Per tan hi ha una proporció directa entre assignar recursos (sobretot econòmics, evidentment) i aconseguir victòries.

És per això que trobo del tot incoherent que fruït de la victòria d'Espanya al Mundial es vegi alguna que altra bandera amb el "pollastrot". Que volen aquests ignorants? Volen l'estat espanyol que durant 40 anys va provocar un recés en tots els àmbits?
Per culpa d'aquests anys negres de dictadura tots plegats hem estat a anys llum en tots els nivells: esportiu, cultural, artístic, econòmic, científic, educatiu, polític i un llarg etc.

Per altra banda com a músic que sóc m'agradaria que el suport que s'ha donat a l'esport d'èlit aquests anys es donés també a la música. Una llàstima que en aquest aspecte estem com a l'any 82 en l'esport.
Només un exemple: quantes sales de música en directe amb programació estable hi ha a 60 km a la rodona? que s'ha fet desde l'administració per capgirar aquesta tendència?
Senzillament res.

Aquest és un exemple més de la trista realitat de la música.

Rosell: no comences bé.

L'últim post que vaig escriure feia referència a la por que em feia Sandro Rosell com a president del Barça però que, a partir del dia 1 seria el meu president.
Em va agradar molt i em van sorpendre positivament les seves primeres declaracions i el to conciliador que va mostrar. Tot i això i, potser injustament, vaig continuar amb reserves al respecte del seu comportament.
Avui tot just fa 2 dies que ha près possessió del càrrec, i, sentint-ho molt, ja ha fet coses i ha mostrat detalls que no m'han agradat gens.

Un dels aspectes del seu programa va ser dir que era una llàstima no comptar amb la col-laboració i el treball de grans ex-jugadors com Migueli, Amor, Fusté o Rexach. Jo em pregunto: no és una llàstima prescindir de Begiristain? (4 lligues i 1 champions de jugador + 4 lligues i 2 champions d'entrenador), o d'Alexanko? (4 lligues, 1 champions de jugador i 2 Recopes de jugador i ara l'ha fet fora pagant de la butxaca dels socis l'any que li quedava).

Per no parlar del cas de Cruyff. Recentment (i per mi inoportunament per part de Laporta) nombrat President d'honor, a Rosell només li han fet falta unes hores per retirar-li el títol amb l'explicació de que no està estipulat en els estatuts i que s'ha de portar a votacions davant dels socis. No es podia haver esperat més temps? Era estrictament necessari per al bon funcionament del club retirar-li "ipso facto" el càrrec?
Tot plegat fa un olor a revenja "barriobajera" que situen a Rossell al nivell del seu odiat Laporta.
L'argument de portar la decissió de votar Cruyff com a President d'Honor provoca que quedi el llistó molt alt a l'hora de prendre decissions institucionals. Aquesta actitud de Rossell ens indica que, a partir d'ara, qualsevol decissió que prendrà la passarà a votacions dels socis? Molt em temo que no.
Tots els grans clubs europeus tenen referents en forma de presidents d'honor: el Madrid té a Di Stefano, el Bayern a Beckenbauer, el Manchester a Charlton, etc.. Rossell ha aconseguit que el nostre referent, la persona que ha fet canviar la flosofia i mentalitat de la era moderna del Barça, estigui emprenyat (i amb raó) ara mateix amb la institució. Quina pena i quin ridícul veure com Cruyff torna la insignia imposada fa pocs mesos.
Una de les primeres coses que també vol cambiar Rosell és l'horari dels partits. Té la intenció el dia del Gamper de jugar a les 19:45. Sap Rosell que hi ha molts botiguers que tanquen a les 20:30? Sap Rosell que hi ha gent que per assistir al camp hi ha gent de fora la ciutat que hauran de sortir a les 17:00 de la tarda? Sap Rosell que entrar a Barcelona entre les 18:00 i les 19.00 és una odissea? Sap Rosell com estan els parquings propers a l'estadi a les 19:00? Entenc que jugar a les 22:00 és tard, però podem trobar un terme mig. Entenc que és bo recuperar els diumenges a les 17:00 però un laborable a les 19:45 és conflictiu i mostra que no s'ha posat a la pell de molts socis.
Tampoc m'agrada aquest "cuento" de fer les rodes de premsa en català i castellà. No som un club català? Doncs es fa en català. I si algun periodista vol alguna resposta en un altra idioma que ho demani i llestos. No cal passar-se tota la roda de premsa preguntant al periodista de torn si ho vol en català o en castellà.
Un altre gest que no m'ha agradat són les contiunes referències "subliminals" a Laporta. Si vol ser un referent Rosell ha d'estar per sobre de l'ex-president i mostrar estar per sobre, molt per sobre del que teniem fins ara. Avui ha arribat a dir: "ahir vaig sopar amb uns amics i després vaig anar a casa amb la meva dona" (comparant-se amb la fama de Laporta, el qual després de sopar anava a Luz de Gas i no anava amb la dona perquè està separat).
Molt malament.
Sandro, amb el bé que vas començar i amb el fàcil que tens saber el que has de fer i el que no (tothom sap que va fer bé i que no Joan Laporta) no has començat gens bé.
Espero que aviat rectifiquis.

Sandro Rosell

Sandro Rosell ha estat elegit president del F.C.Barcelona els propers 6 anys després de plocamar-se guanyador per una ampla majoria de les eleccions.
D'entrada dir que era un candidat que no m'agradava i que no he votat. De fet, i diria que coïncidint amb molts barcelonistes, no m'agradava cap dels 4 candidats.
Benedito el veia poc preparat a dia d'avui i amb més ansies de promocionar-se de cara a unes futures eleccions que no pas per aquestes mateixes.
Ingla el veia sense discurs clar, ressentit amb en Sandro Rosell. Ha desaprofitat un exel-lent equip amb el que comptava (Murtra, Soriano, etc)
Ferrer era el teòric candidat continuista però a la seva contra jugava el "ara et dono suport- ara no te'l dono" de Laporta, a part de tenir en la seva junta a homes impopulars com Perrín.
En canvi Rosell significava el canvi i l'alternativa al sempre discutit Laporta i a més portava una campanya molt pensada i preparada desde fa més de 2 anys.

De Rosell em fan por diferents coses:

• Que vulgui trencar massa amb el passat recent i que això provoqui un desajustament del model actual.
• Que sigui un president intervencionista i impulsiu.
• Que no pugui veure ni en pintura a Johan Cruyff.
• Que copíi el model Florentino al Barça.
• Que es carregui el segell de joc Barça, creat per Cruyff i seguit a la perfecció per Rijkaard, Guardiola i Begiristain.
• Que en el seu passat de vicepresident volés fer fora als 3 mesos a Rijkaard i volgués posar un entrenador com Scolari, amb un sistema totalmentt oposat al que els culers volem.
• Que en el seu passat de vicepresident la gestió del futbol base acabés amb el Barça B a Tercera Divisió i amb molts canvis a l'estructura tècnica.
• Que en el seu passat de vicepresident la secció de basket, amb Josep Maria Bartomeu (nou vicepresident primer) al davant, acabés desmantelant un equip guanyador del triplet amb Eurolliga inclosa (l'equip de Pesic, Bodiroga, etc)
• Que en el seu passat de vicepresident volgués vendrés molt abans d'hora a Ronaldinho.
• Que en el seu passat de vicepresident provoqués el primer sarau intitucional que va provocar la dimissió de fins a 4 directius de cop.
• Que sigui el candidat preferit de la caverna mediàtica espanyolista (As, Punto Pelota, etc)
• Que tingui el suport de molts mitjans de comunicació perquè si, com el grup Godó (Rac 1, Mundo Deportivo, La Vanguardia, etc)
• Que estés al darrera d'Oriol Giralt quan hi va haver la moció de censura l'any 2008.
• Que estigui encausat al Brasil per pressumte corrupció.
  Que no s'entengui amb Pep Guardiola.

Ara te molta feina a fer però menys (si vol) que quan Laporta i ell mateix van entrar al club l'any 2003. Si té l'habilitat d'analitzar els últims 7 anys veurà clarament que pot fer i que no ha de fer. En aquest sentit té les línies clarament marcades. D'ell depèn.

Ara és el president del Barça i per tan des d'ara té tot el meu suport i confiança. I m'hi jugo el que volgueu que aquests 35 mil i escaig que l'han votat treuran abans el mocador en contra seva o
votaran en contra d'ell en una hipotètica moció de censura abans que d'altres socis que ara no l'han votat.

Visca el Barça!

Felicitats C.E.Vendrell!

El C.E.Vendrell ha assolit l'ansiat ascens a l'OK Lliga (la primera divisió de l'hoquei a l'estat espanyol) després de guanyar per 7 a 4 al Monjos i la derrota del seu rival directe el Sant Feliu. Esperem que aquest ascens comporti un seguit d'avantatges com, per exemple, la millora del pavelló i, el més important, que la societat vendrellenca s'hi impliqui de veritat i d'una vegada per totes amb l'hoquei vendrellenc. Ara ja no hi ha excuses: tindrem regularment hoquei d'èlit a casa nostra. Esperem que es noti i que l'equip es consolidi uns quants anys a l'OK lliga.
Moltes felicitats!

La trista difusió del hoquei.

S'està jugant la final a 6 de l'Eurolliga d'Hoquei patins. Per entendre'ns és com si els 6 millors equips d'Europa de futbol (p.ex. Barça, Inter, Bayern, Chelsea, Manchester i Arsenal) juguessin una fase final entre ells. Tenim la sort que dels 6 equips 4 són catalans (Barça, Noia, Reus i Vic) i que la final que es juga avui (suposo) és, al igual que l'any passat (Reus-Vic), totalment catalana: Barça-Vic.

Doncs aquest matí m'ha estat dificilíssim trobar una noticia d'aquest fet a les webs de l'Sport i Mundo Deportivo. Que trist. Quina poca manera de fer païs i de donar suport a un esport que el necessita. Desconec quin tractament en fan a l'edició escrita . A les webs no surt ni en un trist racó de la portada i has de buscar molt dins de la pàgina per trobar una petitíssima informació.
Només he pogut veure els partits del Barça gràcies a Barça TV i a hores d'ara m'ha estat impossible saber a quina hora i a quin canal es juga la final.

Després ens omplirem la boca amb moltes històries de compromisos amb el païs, etc, però si no cuidem el que ja ens funciona i l'esport en el qual som els millors ho tenim clar. Si nosaltres mateixos no valorem les nostres virtuts qui ho farà?
Estem perduts.

Gràcies Barça per guanyar la lliga més meritòria de la història.

Segueixo amb consciència el Barça desde el maig de 1982, ara fa 28 anys. Jo en tenia 6 i aquell dia el Barça jugava la final de la Recopa d'Europa (2a competició més important que enfrontava a tots els campions de Copa) a Barcelona davant de l'Standard de Lieja. Aquella nit la recordo perquè estava amb febre i mal de coll però recordo aquell partit que vam guanyar per 2 a 1 com el primer de la meva vida.

Des d'aquell partit fins el maig de 1991 el Barça va guanyar en 9 anys 1 lliga, 3 copes del Rei, 2 recopes, 1 supercopa d'Espanya i 2 copes de la lliga (competició ja desapareguda a Espanya que era com la copa del Rei). Van ser 9 títols però només 1 lliga i en total 6 títols realment importants. Van ser temporades de mal joc, de decepcions com la de Sevilla, de només guanyar 3 partits a fora en tota la temporada, de jugadors dropos, de poquíssima cantera, de victòries espectaculars del Real Madrid, de fitxatges errats, etc.


Els culers nens d'aquella època ni en somnis imaginavem el que ara mateix tenim: 28 títols en 20 anys dels quals 21 considerats importants entre ells 3 Copes d'Europa mai assolides, equips amb un joc espectacular, fitxatges que rendeixen, molta i bona cantera, grans partits i victòries i jugadors deixant-se la pell.


Els que recordem aquella època ens fa sentir molt orgullosos el fet de guanyar la lliga més difícil de la història: hem guanyat superant a un segon classificat que ha fet 96 punts, a un rival que s'ha gastat el que mai ningú s'havia gastat, venint de un any d'haver-ho guanyat tot, superant la baixa d'Eto'o i el mal moment de Marquez i Henry, superant la falta d'adaptació de Txigrinski i Ibrahimovic, les lesions d'Iniesta i sobretot els ferotgíssims atacs desde Madrid amb absurdes acusacions de Villarato, etc. Precisament aquesta campanya antibarcelonista ha provocat un estímul extra a tota la parròquia blaugrana començant pels propis jugadors.
A més l'hem guanyat amb uns números de record: 99 punts, tan sols 1 derrota, pichichi de Messi amb 34 punts, Zamora de Valdés amb 24 canals i millor diferència de gols.
Els que vam passar gana futbolística amb el Barça ara gairebé no ens ho creiem.

Per molts anys i moltes gràcies.

Ibrahimovic, Bojan i Villa.

Ara és el moment de donar suport a Ibra. És molt fàcil està al costat d'un jugador quan les coses van bé. Però el suport que va rebre Zlatan el passat juliol quan va arribar ara el necessita per duplicat. A mi m'agrada. Reconec que probablement ha fet menys del que tots esperavem i que ha costat molts diners però hem de tenir en compte diferents factors: ha vingut a un equip amb un sistema absolutament diferent a qualsevol altre equip del món, ha arribat a un equip guanyador suplint a un altra gran davanter com l'Eto'o amb la qual cosa li ha suposat haver de superar un llistó molt alt, ha patit lesions jugant fins i tot mermat en certes ocasions i els arbitratges han estat molt a sobre d'ell pitant-li faltes pel sol fet de ser alt. Per altra banda recordar que ha fet molts gols (més de 20 en totes les competicions), n'ha fet de decisius (Madrid, Stuttgart, Arsenal) i ha donat moltíssimes assistències.
Jo tindria clar que hauria de continuar la propera temporada. A part de mèrits acumulats sóc partidari que tothom es mereix una 2a. oportunitat si un mateix ho vol.
Per altra banda estic molt content amb el moment que viu Bojan. Els que em coneixen ja saben que sempre he estat un afèrrim defensor del noi de Linyola. Cal recordar que només te 19 anys i és evident que és un jugador amb grans virtuts (gol, xut, velocitat, posició), a més és català, és fruït de la cantera, gens conflictiu (mai s'ha queixat de res quan ha estat temps sense jugar), no el convoca la sel.lecció (al igual que en Valdés, amb el desgast que això significa) i el més important: és un davanter absolutament diferent a Ibrahimovic, la qual cosa dóna molt de joc a l'hora d'afrontar els partits en funció del rival.
També tindria clar que continui la pròxima temporada.
El que també és molt bo es Villa. El davanter asturià del València ha demostrat sobradament la seva talla de golejador i de gran jugador mundial. Ara bé, jo no el fitxaria. Amb Bojan i Ibra tenim la davantera extraordinariament ben cuberta, a part que moltes vegades Messi també juga de davanter centre. Hem demostrat ser un èquip molt golejador, per tan no hi ha cap urgència en aquesta posició. A més, fitxar-lo per més de 30 milions d'euros que probablement costarà i tenint en compte que la propera temporada tindrà 29 anys fan que no cregui necessari el seu fitxatge. Una llàstima ,però, no haver-lo fitxat abans.
Penso que precisament la posició de davanter centre està sobradament coberta. Potser més val destinar recursos a reforçar les posicions de lateral dret o el mig del camp.

Velles i noves sensacions post-champions.

La tornada de les semifinals amb l'Inter m'ha servit, en part, per reafirmarme amb el que ja vaig dir al post "culpa nostra"però també n'he extret noves conclusions.
Aquesta eliminatòria la vam perdre en gran part en el partit d'anada, per culpa nostra però no per raons futbolístiques ni per culpa dels jugadors. Culpa nostra per acceptar i no dir res d'un arbitre portuguès, culpa nostra per acceptar i callar el viatge amb bus i no demanar ni exigixir aplaçar el partit ni tan sols un o dos dies. Culpa nostra per acceptar jugar dimecres-dissabte-dimarts seguits. Hauriem d'anar molt en compte amb aquests detalls però sembla que no hi anem. Sense anar més lluny, després d'aquest intens partit ja ens tornen a fer jugar dissabte i dimarts poden-t'ho fer diumenge i dimecres/dijous . També em queda un cert mal regust pels últims 30 minuts a Milà on em queda la sensació d'haver pogut anar més pel partit (Bojan hagués pogut jugar més, sobretot a l'anada). I es reafirma que a aquestes alçades de la temporada tenim pitjor equip que a les mateixes alçades de l'any passat en bona part fruit de la mala sort: les inoportunes lesions d'Iniesta i Abidal, la baixa forma d'Henry i Marquez i la difícil adaptació d'Ibra fa que estem un esglaó per sota de l'any passat.

Però aquesta eliminatoria també m'ha portat sensacions molt positives: després d'un any triomfant hem guanyat tres títols, hem arribat a semifinals de la Champions i anem líders amb 87! punts
Hem demostrat tenir projecte i ser un equip sòl-lid (2 finals guanyades i 2 semifinals en els últims 5 anys diuen molt)
I el més important: som, ara si!, la millor afició del món. Quin ambient hi havia a l'Estadi, com mai l'havia viscut en 25 anys que porto anant al camp. Una cridòria de difícil descripció si no es viu en directe.
La conclusió trista és que és molt depriment pel futbol que un equip amb un futbol tan esquerp i defensiu arribi a una final de Champions. Fins i tot (i tal com deia algún seguidor) més val arribar a semifinals amb aquest joc i amb Guardiola d'entrenador que no pas jugant a l'antifutbol i tenir el "personatge" (per dir-ho fi) de'n Mourinho com a preparador.
Ara si, més que mai: VISCA EL BARÇA!

A això em referia.

Una part de meu post "Culpa nostra" venia a dir el que diu aquest article:

http://www.marca.com/2010/04/22/futbol/equipos/barcelona/1271915419.html

Culpa nostra.

La culpa d'haver perdut 3-1 a Milà és només culpa nostra. Hem hagut d'afrontar una semifinal de la Champions (el campionat més important i difícil del món) amb una sèrie de dificultats afegides a les que ja comporta la pròpia competició. Anem per parts:

Venim de jugar dissabte contra l'Espanyol un partit superdur. L'Inter, en canvi, va jugar el divendres gràcies al beneplàcit de la lliga italiana. Resultat: un dia més de repós. Perquè no vam jugar contra l'Espanyol el divendres? Perquè tot i ser l'únic representant espanyol que juga la gran competició a l'Espanya futbolística no l'interessa que passem. Uns diran: es que dimecres vam jugar contra el Depor. Doncs resulta que la lliga italiana té exactament les mateixes jornades que l'espanyola, per tan aquí no hem sabut fer el calendari. Culpa de la Liga de Futbol Profesional? No! culpa nostra que no hem sabut ni revisar-ho ni demanar-ho ni queixar-nos.
Hem de fer un desplaçament de 1000 km amb autocar. Resultat: un altra dia menys de descans. (ja se que no passa res per anar en autocar, però hem de tenir en compte que ens enfrontem a altres jugadors d'èlit que estan molt ben preparats físicament i qualsevol detall és decissiu) Culpa del núbol? No! Culpa de la Uefa per no canviar el dia? No! Culpa nostra de no demanar-ho ni saber ni tan sols queixar-nos. Tan hagués costat jugar dimecres o dijous i passar el partit del Xerés a diumenge? No hagués costat gens. De fet quantes vegades s'han aplaçat grans esdeveniments per culpa d'algun fet d'última hora?
Ens toca un arbitre portuguès. Tenint en compte que l'entrenador de l'Inter també ho és i que el representant del club italià és,ni menys ni més, que en Figo no cal ser gaire mal pensat per saber que pot passar. Culpa de la Uefa? No! Culpa nostra! Per no saber queixar-nos o ni tan sols advertir-ho. Resultat: gol en contra en fora de joc, penal no pitat, targetes injustes i constant pèrdua de temps dels italians.
Sabeu perquè a Puyol li han tret una tarja injusta? Perquè 5 o 6 jugadors del Inter han rodejat al col-legiat després d'una protesta del català. Els jugadors del Barça tan sols l'han rodejat al final del partit quan ja no serveix de res.
Tot això és culpa nostra, però sobretot dels que no saben fer bé la seva feina, és a dir: els directius. Queda molt bé fer-se la foto pels carrers de Milà, etc. Però ells estan per vetllar per moltes coses però sobretot per aquest tipus de detalls que són tan o més decissius que un bon fitxatge o un bon plantejament de temporada.
Si a més hi sumem que potser per primera vegada en Guardiola no ha estat encertat (com és pot jugar una semifinal de Champions sense davanter centre nat més de 30 minuts i no aprofitar els 2 canvis que quedaven?, com pot jugar en Maxwell d'extrem?) doncs resultat final: 3-1 i gairebé adéu a la Champions.
En un any hi ha tres jugadors que trobem a faltar: l'Henry, l'Eto'o i l'Iniesta. Quasi res! El primer ha estat molt ben substituït per en Pedro però els altres dos no han tingut relleu ni amb fitxatges ni amb banqueta.
No cal anar tan de bon nen o pensar-se que som tan bons que tot ho superarem. Això és paga molt car.

Resum del cap de setmana

Podriem dir que el pitjor de tot el cap de setmana, ves per on, ha estat el futbol. Bé, dic futbol per dir-ho d'alguna manera, ja que el que es va veure a Cornellà-El Prat no s'hi assembla gaire. L'Espanyol va utilitzar les seves armes gairebé a la perfecció i el Barça va quedar bloquejat. Quan semblava que anavem pel partit expulsió (per a mi injusta i absurda) de l'Alves. Tot plegat va fer que el partit fos dolent de solemnitat. Tres reflexions: el Barça guanyant 5 partits és campió, surtim líders deprés de passar pel camp de l'Espanyol i del Madrid i si l'Espanyol jugués tot l'any amb la meitat d'intensitat que la d'aquest dissabte estarien en zona Uefa. Jo, si fos perico, Déu no ho vulgui, estaria ben emprenyat. Tampoc vull treure mèrits a l'Espanyol després de l'any que els ha tocat pasar amb la tragedia de'n Jarque.
La resta del cap de setmana va ser exel-ent, destacant, sobretot el concert del divendres al Museu Déu.

Apassionant cap de setmana.

Aquest cap de setmana hi ha nombroses i bones propostes.
D'entrada aquest divendres a les 20:30 al Museu Déu Font hi haurà un gran concert i gratuït! a càrrec de Josep Maria Domènech al piano, Ramon Teixidó al baix i Joan Rion a la bateria. Tres contrastadíssims músics relacionats amb El Vendrell que oferiran un concert titulat "recordant Garcia Lorca". Una barreja de flamenc-jazz de qualitat i molt interessant. No us ho perdeu.

El dissabte a les 16:00 i a l'Auditori Pau Casals hi haurà una master-class de Big-band a càrrec de Vicens Martin. Una sessió on s'ensenyarà com treballar en molts aspectes el treball amb una Big-band.

El mateix dissabte, a les 20.00, el gran derby metropolità, Espanyol-Barça. L'Espanyol no es juga res real(està lluny del descens i lluny d'Europa) però si molt virtual: guanyar el primer derby al nou estadi i guanyar a aquest superbarça són prou motivacions com per no adormir-se.

Continuant amb el dissabte, a les 22:30 i una altra vegada a l'Auditori Pau Casals, magnífic concert de la Big Band de l'Estudi de Tarragona i la Big Band de l'escola Músics del Vendrell, una exel.lent formació amb un alt nivell interpretatiu que massa sovint passa desapercebuda al Vendrell.

També el dissabte a les 12:00 de la nit a la sala El Quadrat de Bellvei hi ha l'actuació d'una jove formació vendrellenca, els Fase Rem, dins el concurs que organitza aquesta sala.

I per acabar el dissabte a la sala Delauss del Vendrell, també a les 12:00 hi haurà un concert d'Un nombre bonito i de Mr.Pez. Un concert que servirà de presentació del primer disc dels vendrellencs després de guanyar el Track 2009.

Més al.licients impossible, jo intentaré assistir-hi a tots. La setmana que ve ja us explicaré com ha anat tot plegat.

I Messi i Messi i més!

Mare meva! Sense paraules, no cal dir res més.
A part de Leo Messi, el Barça va augmentant la seva llegenda. 3 semifinals consecutives, 4 semifinals en els últims 5 anys. Molts anys dient que el Barça havia d'imitar a equips com el Milan o el Manchester que habitualment arribaven a semifinals o a finals de la Champions i aquí ho tenim, igualat i fins i tot superat. i dic superat perquè a més hi arribem jugant infinitament millor, golejant, batent records com els 4 gols de Messi i amb un equip fet gairebé tot a casa. No s'ha dit sempre que el Barça ha de fitxar els millors jugadors? Doncs potser no cal. És més important crear-los: Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi, Bojan, Pedro, Jeffren. Fins i tot ens permetem el luxe de que en Cesc jugui a l'Arsenal!No em cansaré de repetir que no som del tot conscients del que hem arribat a fer i de la manera que s'està fent, passi el que passi dissabte i el que queda de temporada.

Cruyff, president d'honor

Johan Cruyff ha estat nombrat president d'honor de Barça. El que està més clar d'aquesta decissió es que hi haurà pol-lèmica.
Els que troben injust aquest anomenament són gent que estan en contra de Cruyff si o si, faci el que faci. Són gent que sempre recorden la part negativa de l'holandès. Els seus enfrontaments amb Weisweiler, Núñez, el 4 a 0 d'Atenes, que no parla català, l'Angoy, Busquets pare, etc. Aquí hi trobariem els Nuñistes, en Sandro Rosell i algú més.
Els que troben just aquest anomenament defensen que en la seva època de jugador va fer guanyar una lliga després de 14 anys, el 0 a 5 i els seu tal-lent. De la seva època d'entrenador que va guanyar 4 lligues seguides, la primera Champions, descobrir jugadors com Stoitchcov, Laudrup, Guardiola, etc. l'aposta i estructura de la cantera i sobretot la seva filosofia de joc. De la època d'assessor de Laporta destaquen, una vegada més, la cantera i el joc més l'aposta per Riijkard, Guardiola o Begiristain i que tot plegat ha portat a guanyar 3 lligues i 2 champions més aconseguint, fins i tot, guanyar-ho tot en un any, fet inèdit en el futbol espanyol i pràcticament en el mundial. De les 19 lligues guanyades, en Johan ha tingut participació directa o indirecta en 7, igual que en les tres champions.
Finalment hi ha una tercera corrent d'opinió en la qual m'hi incloc on estem d'acord amb en Cruyff però que discrepem tan del nom de l'anomenament (potser és excessiu president d'honor tenint en compte que mai ha estat president i que sempre ha estat un treballador assalariat, potser hagués estat correcte buscar un altra nom) com del moment d'aquest ja que fa un tuf a oportunisme electoral i a l'hora de la veritat pot girar-se en contra de les intencions del president Laporta.
Sembla clar que Laporta ha portat una exel-lent tasca esportiva i econòmica però la branca social i popular ha estat, si més no, polèmica i discutible.
El temps dirà.

Buscant La Trinca.

He anat seguint el programa de La Trinca per diferents motius: perquè m'agrada la Trinca, perquè hi sortia el Joan Inglès i perquè m'agrada veure programes musicals siguin com siguin. Dir d'entrada que aparentment va ser una llàstima que el Joan quedés eliminat ahir mateix pràcticament en el tram final. I perquè aparentment? Moltes vegades a la vida el que sembla bo es torna dolent i el que sembla dolent és bo. En Joan no serà escollit com a nova Trinca però ha tingut una gran plataforma de promoció i mai se sap que pot passar a partir d'ara. No seria estrany que li pogués sorgir una altra oportunitat que a la llarga o a la curta sigui millor que formar part de la nova Trinca. Des d'aquí felicitar-lo i dir que, desde la meva humil opinió, es mereixia molt més tot i que quedar dels tres primers és un gran resultat. Del programa poques coses més m'han agradat. Hi havia moments que es notava improvisació de continguts, errors (coses del directe segurament) i incoherència amb els convidats (segons quin convidat cantava s'hi abraçaven i segons qui no li feien ni cas com, per exemple, Cris Juanico i Tomeu Penya).Però el que he trobat més lamentable és que un programa fet a una televisió pública a través d'una productora més que solvent renuncii a la música en directe. Si ja es prou trist que en un programa musical la música estigui enllaunada pitjor és fer sortir a una desena de músics fent literalment el "paripé" amb els instruments a la ma. Penós. Un fet que no ajuda gens a la situació actual del sector musical ple d'intrusisme i de músics que fan veure que toquen. Hi ha programes, com el Buenafente que la premissa sempre ha estat que els músics han de sortir a tocar en directe. I en aquest aspecte dir que sempre els músics voldran tocar en directe, mai un músic renuncia a tocar perquè és el que més desitja.

Molta i bona programació cultural al Vendrell

Aquesta primavera és culturalment rica al Vendrell: a més a més del cicle de jazz a l'Auditori s'hi ha de sumar la programació del nou teatre Àngel Guimerà - La Lira, el cine-club "La claqueta" i com a novetat aquest any el C.I.T. ha fet una programació de concerts i espectacles anomenada "l'oci del soci", on desde aquest mes de març fins a la tardor es realitzaran diferents esdeveniments com ara concerts o monòlegs. Ens hem de felicitar que en aquests temps de crisi poguem gaudir d'una oferta cultural sense haver-nos de desplaçar (anar a Barcelona entre viatge, parking, etc, no baixes de 40 euros) i a un preu d'entrades molt més asequible que els espectacles de la gran ciutat.
A tot això només hi posaria un però: hi haurà 2 dates (26 de març i 17 d'abril) on es solapen concerts pràcticament a la mateixa hora (22:00 al Tàg, 22:30 a l'auditori). És una llàstima que no hi hagi hagut coordinació i que ara el públic hagi de triar entre dos concerts quan hi haurà molts dies que no hi haurà cap esdeveniment. No dubto que quadrar dates amb promotors, artistes i espais és terriblement difícil però aquest fet no hauria de tornar a passar. Una llàstima.
De moment us recomano anar aquest dissabte dia 20 a l'auditori on podreu gaudir d'un inmens concert on hi haurà, entre d'altres, el considerat probablement millor pianista de jazz del moment: Albert Bover.

Guardiola català de l'any.

Tot i que sóc culé i futbolero, m'agradaria que el fet de votar a Guardiola com a català de l'any vingui donat més pels valors que a transmès (treball en equip, assumir responsabilitats, respecte en vers als altres, humiltat, etc. i fins i tot defensa i promoció del català) que pels èxits aconsegits als terrenys de joc. Guardiola està en una posició on molta gent, sobretot nens i joves, el segueix i és molt bo que transmeti aquest tipus de valors positius lluny, desgràciadement, d'altres "personatges" que és mouen no només en el món del futbol sinó en qualsevol àmbit popular. Si el fet que un entrenador de futbol guanyi el català de l'any serveix per transmetre i promocionar actituds com les que mostra Pep Guardiola benvingut sigui i per molts anys.

Real Madrid o com els diners no ho compren tot.

La persona és l'únic animal que ensopega 2 vegades amb la mateixa pedra. Els diners no ho compren tot. Són refranys ben certs com tots els refranys. Però aquests refranys tenen la particularitat de que recorden, i molt, la història recent del Real Madrid.
Estic content que hagi perdut el Madrid. Potser no ho hauria d'estar perquè no ens hem d'alegrar de les desgràcies alienes però no hi puc fer més. També són les regles del joc i també és la salsa del futbol i de les rivalitats entre els equips.
Però aquesta vegada estic content més enllà de la rivalitat futbolística. Estic content perquè s'ha fet en part justícia a la situació futbolística actual. Portem un any d'assetjament madridista en contra el Barça en tots els sentits: minimitzar els 6 de 6 títols, acusar-nos d'ajudes arbitrals amb el famós "Villarato", matxacar constantment que el Barça no està bé, .... En comptes d'agafar exemple del que han fet Guardiola i la resta (mai cap declaració malsonant o prepotent, aposta per la cantera, respecte per a tots els rivals), ells s'han recreat en insistir en que Cristiano és molt millor que Messi (ho hauria de ser tenint en compte que han pagat 100 milions d'euros per Cristiano contra 0 euros en Messi), en Ramos dient que guanyarien 3 a 0 (no costa res dir, com Guardiola, que promet esforç al màxim, no títols) i d'altres exemples més.
En comptes d'analitzar els seus propis errors només s'han molestat a mirar els errors blaugranes. Podrien haver vist, per exemple que portaven 5 (ara ja 6) anys consecutius sense superar els 8ens de final amb 5 equips diferents! O podrien haver estudiat que aquest any només han guanyat 2 partits contra equips grans i tots 2 a l'últim minut: derrota amb el Barça, empat i derrota amb el Milan, derrota i victoria amb el Sevilla, derrota i empat amb el Lyon i victoria amb el Valencia.
En Florentino és el clar exemple de no aprendre ni d'altres clubs ni de temps passats. Es torna a gastar una milionada (270 milions d'euros en un any) i no aposta per la cantera (tenint com a mirall el Barça) i acaba fracassant com sempre.
Ara probablement cauran en un altre error: fer fora Pellegrini i no tenir paciència amb l'entrenador quan en la majoria d'equips que han marcat època s'ha tingut paciència amb l'entrenador.
Però per sobre de tot aquesta derrota és molt bona per 2 motius: per valorar nosaltres i sobretot el madridisme els 6 títols del Barça i per estar alerta aquest proper dimecres contra l'Stuttgart.
Esperem que no es cumpleixi aquell refrany que diu: "cuando las barbas del vecino veas cortar pon las tuyas a remojar"

Jazz a l'auditori 2010

Un any més ja el tenim aquí. El festival de jazz de casa nostra i que en cap a cas s'ha de confondre amb el festival d'anar per casa sinó tot el contrari: un bon grapat de concerts d'altíssima qualitat executats per músics internacionals, nacionals i locals. I quan parlem de músics locals no hauriem de caure en l'error de pensar en que toquen perquè són d'aquí. Toquen perquè tenen qualitat sobrada per fer-ho i el seu currículum i la seva execució així ho demostren.
Per començar aquest dissabte a les 22:30 un plat fort: l'Original Jazz Orquestra del Taller de músics, una formació que ja ha enregistrat diferents cd's, els més coneguts els que van realitzar juntament amb Cris Juanico on cantaven diferents standarts en català.
Val la pena aprofitar-ho: tenim jazz de qualitat, al costat de casa i a un preu absolutament baix sobretot si ho comparem amb la majoria de festivals de jazz. A part també hi haurà d'altres sessions que seran gratuïtes.
No us ho perdeu, us aniré informant dels concerts.

Jubilació als 67: que ens ho expliquin bé, siusplau.

En molts aspectes un no sap si li prenen el pèl o bé són aspectes tan complexos que la majoria dels mortals no arribem a comprendre. El tema de la jubilació al 67 anys n'és un clar exemple. Des d'el meu humil punt de vista la sensació que rebo és del tot incomprensible. Per un cantó no entenc com pot ser que en el moment en el que hi ha més de 4 milions de parats s'hagi d'allargar la jubilació 2 anys més. No seria més raonable que la gent jove i els aturats rellevessin a la gent gran? Diuen que un dels motius de l'allargament de la jubilació és l'estalvi econòmic: no només s'estalviaran 2 anys de pensions sinó que a més cobraran 2 anys de cotitzacions. En el cas d'un autònom que cotitzi mínims l'estalvi és aproximadament de 24000 euros: 6000 euros de pagar la qüota d'autònom (250 euros x 24 mesos) + 18000 de la pensió de la jubilació que no pagaran (750 euros x 24 mesos). Si gràcies a jubilar a la gent gran abans es reduís l'atur no representaria un fort estalvi també? L'altra motiu és el de fer front a la jubilació de la generació del baby boom ja que sembla a ser que arribarà un dia que serà més gran la població pasiva que l'activa. Però no ens havien dit que hi havia inmigració en part per paliar aquest dèficit generacional?
Tampoc entenc com un partit polític, el PSOE en aquest cas, assumeixi una decisió tan impopular com aquesta. O bé és realment un exercici de responsabilitat (si realment l'estat necessita d'aquesta reforma) o és un exercici d'irresponsabilitat (per l' impopular de la decisió i per posar en safata la victòria a l'oposició si aquests prometen tot el contrari).
Però el que menys entenc de tot plegat és com funciona el tema de les cotitzacions. Conec de ben aprop el cas d'un autònom de 62 anys que després de cotitzar i pagar 42 anys (dels quals només n'ha estat 8 mesos de baixa) i ara que hi aquesta crisi si es retira en aquests moments el penalitzen en una reducció del 6% per any d'anticipació de la jubilació. Si ho expliquem en xifres encara és més impactant: si ara tingués 65 anys no arribaria a cobrar ni 750 euros mensuals, si es retira als 62 cobrarà uns 560 euros mensuals. Tot això de "premi" per haver treballat i cotitzat 42 anys.
Tampoc entenc que hi hagi certs oficis (gent que treballa al banc, policies en general o mestres) que es puguin retirar molt abans (ho trobo bé) i que una persona que hagi aportat cotitzacions durant un llarg període de temps no només no es pot prejubilar sinó que a més és penalitzat.Però el que menys entenc és que sembla a ser que una persona que hagi tingut una responsabilitat política alta ja de per si ben remunerada (ministre, diputat, senador, etc.) cotitzant uns pocs anys (crec que entre 7 o 11 anys) ja cobra el 100% de la pensió.Vist així la sensació que em queda és de presa de pèl. Sincerament m'agradaria poder assistir a algun espai o consultar a algun entès que m'expliqués el perquè de tot plegat.

Arrissar el rínxol. (SGAE)

Arrissar el rínxol és el que popularment es coneix en castellà com "rizar el rizo". I això és el que fa l'SGAE. O almenys aquesta és la sensació que em transmet. L'SGAE va néixer amb una finalitat lícita i perfectament comprensible: cobrar per la utilització d'una obra aliena. Això és lògic. Tots entenem que si utilitzem un vehicle de l'empresa Ruzafa, per posar un exemple, hem de pagar un lloguer perquè utilitzem un objecte que no és nostre i en treiem un benefici. L'SGAE va néixer amb aquesta finalitat. És evident que una discoteca sense música no tindria sentit. I aquesta discoteca treu benefici de la feina feta per altres persones, en aquest cas autors de cançons. Per tant entenc que la discoteca pagui un cànon que vagi a parar als autors corresponents. O és el cas del món de la publicitat: qui utilitza una cançó per vendre millor un producte ha de pagar de la mateixa manera que paga als actors, decorats, etc....Ara bé: fer pagar a les perruqueries, als bars que tenen fil musical, etc.. és passar-se de voltes.
És, tal com he dit en el títol del post, arrissar el rínxol. No té cap sentit ja que la perruqueria en qüestió no en treu cap benefici d'aquesta música. És com si fessin pagar a una comunitat de veïns per posar música a l'ascensor. Tot i que la llei sembla a ser que diu que tota música que s'exhibeix públicament ha de pagar el cànon d'autors. És evident que la llei necessita matisos.Sembla a ser que l'SGAE és una entitat privada i que no és la única que gestiona els drets d'autor però és la majoritària, amb un 70% de gestió de la totalitat d'autors. Desconec les altres entitats que es dediquen a això.. També sembla a ser que és una entitat sense ànim de lucre!A veure si arrel de la enèsima polèmica de l'SGAE és corregeix aquesta llei que al meu parer és injusta i paradoxal.

La pitjor afició del món. (3a. part)

Continuem sent la pitjor afició del món. I ara que som el millor equip del món encara ha quedat més clar. Que després de només 15 dies d'haver-ho guanyat tot. de batre tot tipus de records i de ser reconeguts universalment com els millors de la història ens dediquem a tirar pedres contra la nostra teulada té tela.
Resulta que després de ensopegar 2 partits l'afició xiuli un jugador propi quan encara no s'ha acabat el partit, un jugador que ve del futbol ucrainès, que tan sols té 22 anys, que en només 3 mesos ha après ja a parlar ni que sigui el castellà a mi em decepciona. Com es pot pressionar tan a la contra un jugador que està defensant la nostra samarreta? Tan costa esperar ni que sigui al final del partit? Que ha de fer el Guardiola per guanyar credibilitat? Ara per ara si en Pep diu que el Txigrinsky és bo ens l'hem de creure. I si després d'una temporada no rutlla ja es prendran mesures. Però autoperjudicar-nos i autopressionar-nos és de babaus.
També em fa molta vergonya aquesta guerra absurda de directius. La part positiva és que fa descartar opcions de cara a les properes eleccions. Jo, per exemple, no votaré cap directiva on hi hagi l'Albert Perrín. Aquest individu, en plena temporada, es dedica a "rajar" de companys directius en emisores de radio gens afins al Barça i a Catalunya.
Hauriem de saber gaudir més del moment en que estem i no entrar en dinàmiques perdedores perquè juguem pitjor o marquem pocs gols. A fi de comptes som el club amb menys exigència d'èxit aquesta temporarda.