Les crisis de la música.

Mai ha estat fàcil ser o fer de músic. Potser per aquest motiu en aquests temps de crisi els músics no ho passem tan malament (la qual cosa no vol dir que no ens afecti) ja que el músic està ben curtit en crisis. I no em refereixo concretament a la crisi de la qual en sentim a parlar diàriament.
El món de la música és pionera en les crisis. Fa molts anys, per exemple, era molt difícil estudiar música. Pràcticament no hi havia escoles, potser alguna a ciutat i prou. De fa uns 30 anys cap aquí es van anar obrint escoles arreu del país que van pal·liar aquesta mancança. Però es va encetar una nova crisi: era molt difícil estudiar música moderna fins al punt de que fins fa 10 anys ni existia la titulació oficial d’aquest àmbit. De fet encara ara és difícil estudiar jazz i música moderna ja que si no fos per les sempre institucionalment incompreses escoles de música d’iniciativa privada difícilment ho tindríem a l’abast.
Paral·lelament a aquetes circumstàncies apareix Internet: eina extremadament útil per a la difusió de música però que la mala utilització ha provocat una immensa crisi en el sector de la industria discogràfica arrastrant així a músics d’estudi, autors, arranjadors, etc. Tot això compaginat amb aquesta dèria de les institucions a fer tancar sovint incomprensiblement sales de concerts o bé estar sotmesos a normatives i impostos impossibles que fan que qui tingui ganes de fer música en directe al seu local se n’acabi cansant al cap de ben poc.
I per acabar-ho d’adobar ara ens arriba la crisi de molts ajuntaments que fa que es suprimeixin molts actes de festes majors i festivals.
A pesar de tot plegat és encoratjador veure com molta gent no perd les ganes de fer música. És una de les avantatges que té el fet de que la música sigui vocacional, o, més ben dit, sigui una necessitat vital de l’ésser humà a pesar de que a alguns els hi pesi.