La llei és freda

Diuen que els números són freds, i que les estadístiques són fredes. Però per freda la llei. Tinc un conegut, en Siscu, "paleta" de professió, que hagut d'acollir-se a l'atur amb gairebé 63 anys ja que l'empresa per la qual treballava desde feia gairebé 50 anys s'ha quedat sense feina. Ara te dos anys d'atur i quan se l'hi acabi li faltaran 2 mesos per fer els 65 anys i jubilar-se. Per culpa d'aquests 2 mesos quan es jubili li descontaran part de la jubilació perquè es considera pre-jubilació. El Siscu ha demanat a Treball i a la Seguretat Social que li perdonesin aquests dos mesos, que ara per 2 mesos i després d'haver cotitzat durant 49 anys i donat els temps de crisi li ho tinguessin en compte.
Endevineu la resposta?
Doncs no li han concedit. La resposta és que la llei és la llei i que no s'hi pot fer res.

La pitjor afició del món (2a part)

Després d'aquesta apassionadíssima setmana futbolera, on el Barça es jugava la temporada a camp contrari i ni mes ni menys que al camp del Madrid i del Chelsea, ara toca ja celebrar alguna cosa. Estaria molt bé, i ho dic sobretot de cara a afrontar més tranquilament i amb descans la final de Roma, guanyar abans possible la lliga, es a dir: que el Madrid no guanyi i que el Barça faci la feina davant del Villareal. Això a més tenint en compte que dimecres per bé o per mal es soluciona la Copa del Rei. Aquest fet ens donaria 15 dies per preparar la finalíssima i reservar jugadors.
Com canvien les coses en 1 un any. Tan en la vida general com en el futbol. I sobretot al Barça. Fa just un any el barça perdia 4 a 1 al Bernabeu, Guardiola era anunciat i qüestionat per moltíssima gent i a Laporta li planten una moció de censura i perd les votacions (que no la moció) per 36% a 64%.
Aquest fet demostra, i ara és el moment de dir-ho, que el Barça té la pitjor afició del món. Ara en aquests moments és molt bonic ser culé, omplir els bars i aixugar-se la baba. Però pel Camp Nou s'han plantat 2 mocions de censura (fet inèdit en d'altres clubs) a 2 presidents que han fet una gran tasca. I no es pas un criteri subjectiu, parlo amb dades a la ma.
Al president Nuñez li va plantar el propi Laporta una moció en una temporada que es va guanyar Lliga i Copa després d'estar més de 30 anys sense aconseguir-ho. A l'era Nuñez (1978-2000) es van guanyar 7 lligues (se'n portaven 9 fins aquell moment en 50 anys), 6 copes del rei (en fa 11 que no se'n juga ni la final), 1 Champions, 4 Recopes d'Europa, 2 Supercopes d'Europa, va sanejar l'economia del club que es trobava en fallida tècnica (es debía més del que s'ingressava en un any), va ampliar i remodelar el Camp Nou i va elevar a nivell competitiu mundial les seccions. Tot i aquesta feina va ser constantment un president discutit.
El President Laporta va rebre una moció quan en 5 anys va guanyar 2 lligues (en portariem 32 amb aquesta mitjana i en portem 18) una Xampions (fins en aquell moment se'n portava 1 més) i va a tornar a reflotar l'economia (malmesa en 3 anys per l'era Gaspart). Ha aconseguit muntar l'equip que tots els culers sempre hem somiat: cracks mundials i molta cantera, amb un joc espectacular. Doncs tot i així li van presentar una moció la qual la part positiva va ser que sabés quin pa s'hi donava. I s'ha de reconèixer que ambós presidents han comés errades: despotisme per part de Nuñez i moltes mentides i males actituds de'n Laporta.
Però l'afició del Barça es així. Sentir comentaris aquest mateix any de "jo només vaig al camp per fer fora al Laporta", "Guardiola no serveixes ni per Tercera!" (frase dita a les pròpies semifinals de la Champions), "es una vergonya que el Barça només n'hagi fet tres!" (Barça 3 Espanyol 2, eliminant als periquitos) diu molt de quina afició tenim.
Al Camp Nou s'ha xiulat a Koeman (no té cintura!), Bakero (sempre enrera!), Guardiola (s'amaga!), Laudrup (es un dropo!), Zubizarrera (l'Urruti era millor!) l'Eto'o (es va autoexpulsar!), per no dir tot el que s'ha arribat a criticar a Cruyff o Valdés, etc.. tots ells guanyadors d'alguna de les 2 úniques Champions.
S'ha xiulat a l'equip per perdre una setmana després d'haver guanyat la lliga 4 jornades abans (1990-91) i fins i tot s'ha xiulat (era Robson) guanyant 6 a 0.
En fi, espero que passi el que passi aquesta temporada serveixi per canviar ni que sigui una miqueta la filosofia dels culers.
Visca el Barça!

Casal Rock, Sant Jordi i la setmana (o mes) patidora

Com que vaig a tope de feina puc escriure ben poc en el meu blog. Donat això se m'acumulen els temes i n'hauré d'abarcar tres en un post.

CASAL ROCK
Després d'haver vist 2 programes trobo molt positiva aquesta nova proposta de TVC. Programa original que provoca diversos efectes positius i fins i tot m'atreveixo a dir que necessaris:
1) ensenyar al públic en general la feinada que comporta interpretar una cançó i el difícil i laboriós que es surtir en escena i muntar tot un concert.
2) Donar a conéixer repertori a una generació de públic extremadament hermètica en els seus gustos artístics, els quals els costa escoltar noves propostes, fins i tot els hi és difícil escoltar rock creat als anys 60 quan ells tenien 30 anys.
3) Potenciar i donar protagonisme d'una vegada a la gent gran, a la maduresa. Fins ara només els joves, forts, prims i guapos eren els protagonistes mediàtics.
A més, impagable la publicitat que Marc Parrot ha fet dels Lax'n' i el "Llença't". Ja es extrany que no hagin promocionat primer a "Els Pets", tònica habitual de la premsa del païs.
També destacar el paper de Marc Parrot, bon músic i poc reconegut fins ara.

SANT JORDI
Una de les coses que no m'agrada del Sant Jordi es perquè les roses han de ser més cares que mai. No en canvi els llibres, que donat que és un dia que en venen molts hi apliquen un descompte.

LA SETMANA PATIDORA
Ara parlo del meu estimat Barça. Aquesta setmana (i Déu vulgui que tot el mes) toca patir i gaudir. Ja hem començat amb un trist empat amb el Chelsea. I dic trist perquè és injust i lamentable que un equip de la qualitat i pressupost dels anglesos jugui al que va jugar. I encara pitjor es que la UEFA que s'omple la boca amb el concepte Fair Play (joc net) no només ho permeti sinó que ho potencíi amb els arbitratges i els sistemes de competició que aplica. S'ha de protegir a l'artista creador i no al destructor. I el Barça és un gran artista en l'art del futbol.
Ara ens toca el Madrid, Chelsea i per arrodonir-ho la final four de basket i hoquei que desgraciadament s'ha perdut però en tot cas s'ha arribat on s'ha d'arribar: a la final. Quasi res! Fet que demostra el gran potencial i mèrit que l'entitat del F.C. Barcelona mostra i que cap entitat esportiva del món té.
Molta sort perquè l'esport és gracies a Déu imprevisible.