Michael Jackson

No m'hagués imaginat mai fent un escrit sobre Michael Jackson, però la mort de l'artista americà aquesta passada matinada m'ha animat a fer-ho.
Agradi o no, Michael Jackson i la seva artilleria han estat i seran un referent en el món de l'espectacle, la música i el ball. Innovadors en molts aspectes (no podia ser menys amb el pressupost que es movien) van reinventar el videoclip, l'espectacle visual dels concerts i les coreografies. Es inevitable reconèixer que han aportat moltes idees al sector i que Michael Jackson era un artista de cap a peus, no com altres mediàtics que han pujat a la fama tan sols pel fet de disposar de capital i ser guapos.
Víctima de la seva pròpia fama que es va convertir en un monstre per a ell que el va portar a fer tot un seguit d'excentritats com la seva obsesió a tornar-se blanc, Jackson ha mort repentinament tot just quan havia de tornar als escenaris durant un més llarg a Londres.
Que descansi amb la pau que aquí no va trobar.

Vergonya blanca.

Aquesta setmana pràcticament s'ha paralitzat tot arrel de les notícies dels nous fitxatges del Real Madrid (sort de propostes com la Penedesfera per distreure's tot i que malauradament no hi puc assistir). El senyor Florentino Pérez, catalogat com a senyor per a molta part de la premsa, ha trencat l'equilibri econòmic del món del futbol i l'equilibri econòmic del sentit comú de qualsevol persona humana. Pagar mes de 160 milions d'euros per adquirir els serveis de 2 persones és una pèrdua absoluta de papers. Està clar que el futbol ja fa temps que mou unes xifres marejants per a qualsevol dels mortals, però fins ara, agradi o no, eren xifres generades pel propi futbol. I hem de tenir en compte que ni el futbol és l'esport que més diners mou (per davant hi ha, l'NBA, l'NFL, la boxa, la F1 o el beisbol nord-americà) ni està a prop de gastar els diners que gasta la industria del cine, per exemple.
El Real Madrid té un deute autoreconegut de 311 milions d'euros (es preveu que real de 540 milions) i ara se'n vol gastar uns 300 milions més en fitxatges. Això després d'haver despilfarrat ja 480 milions per la venta de la Ciudad Deportiva (l'enèsima ajuda política al Madrid). Tot això actualment avalat per La Caixa (que avala a Florentino com a persona) i el Banco de Santander (que avala al Real Madrid). I quan un banc avala a algú es que té garanties, dubto que ho facin a cegues i més amb aquestes xifres. I quina garantia hi ha que avali tota aquesta milionada? Doncs la venta de l'estadi Bernabéu, en ple Paseo de la Castellana. Temps al temps.
Cap a mitjans dels 50 el govern franquista va extorsionar a l'entorn del Barça i va prendre Di Stefano (com un Messi de l'època) del Barça al Madrid. A l'any 2000 pelotazo de la Ciudad Deportiva, Florentino paga 60 milions d'euros per Figo (amb la complicitat del portuguès, no ho oblidem mai) i el Barça desestibiltztat sense Figo i amb Gaspart. I ara tota aquesta moguda.
Amb aquesta manera de fer, Florentino ha aconseguit encarir de sobremanera el mercat futbolístic. Jo aconselleria a Laporta i companyia a adoptar una mesura revolucionària: no fitxar ningú aquest any i cobrir les necessitats amb jugadors del Barça B o a molt estirar fitxatges a cost 0, tenint en compte que ja tenim un gran equip fet. Amb aquesta mesura hi hauria vàries avantatges:

• Estalvi econòmic en un any on es pagarà per sobre del valor i en un any de crisi.
• Donariem minuts i formació a nous jugadors de la cantera de cara al futur proper.
• Ens treuriem pressió d'haver de guanyar com sigui: després del triplet, el Barça no té necessitat de guanyar imperiosament.
• Guanyariem simpaties del món del futbol mundial.
• S'imagineu guanyar algun títol al Madrid ( la lliga o la Champions al propi Bernabeu) gastan ells 300 milions i nosaltres 0? Quin fart de riure! I quina lliçó que donariem.

Jo ho tindria ben clar. Per cert, l'endemà de l'anunci del fitxatge de Cristiano Ronaldo el govern anuncia pujades de combustibles i tabac. Que pagui Florentino!

Injustícies electorals.

Avui una amiga meva m'ha comentat que li ha tocat estar en una mesa electoral en aquestes eleccions europees. Fins aquí sembla que tot és normal però en realitat hi ha una gran injustícia al darrera.
1a. injustícia: avisar a la gent que els ha tocat estar en una mesa electoral amb tan sols tres setmanes d'antelació quan fa molt de temps que ja se sap quin dia són les eleccions. La gent tenim les nostres vides organitzades amb teòrica llibertat. La meva amiga tenia un viatge previst desde el mes de gener i l'ha hagut d'anular amb la corresponent pèrdua de diners. Però segur que hi ha gent amb casaments de familiars molt propers o amics íntims, compromisos laborals o personals molt importants, etc... que no poden canviar-ho sota cap concepte. Conec músics que han hagut d'anular actuacions per culpa d'aquest fet.
2a. injustícia: fer anar a meses electorals a gent que laboralment és autònom. Amb l'extorsió legal a la que estan sotmesos els autònoms, amb els horaris que la majoria d'ells han soportar, a sobre els fan treballar els diumenges. En el cas de la meva amiga que té un negoci de cara al públic treballa fins i tot els dissabtes, amb la qual cosa treballarà 13 dies consecutius.
No seria més oportú seguir aquest ordre de tria?: 1er) voluntaris (desconec si aquesta modelitat existeix per a tothom) 2n) aturats (ténen temps i a més es traurien una paga extra) i com a tercera opció en el cas de que amb aturats no poguessin cobrir les places que es necessiten hi podrien anar treballadors de les administracions públiques
No seria més quarent i just? D'on surten aquestes lleis? A quines eleccions hem de votar per canviar tot això?
De fet estem en una situació semblant a la del servei militar o la prestació social substitutòria: en el meu cas, amb 21 anys, estudiant i treballant, vaig haver d'abandonar els estudis 13 mesos i pràcticament deixar de treballar per anar a fer la feina bruta d'un funcionari de l'administració, sota la mirada i aprobació de molts polítics que s'omplien i omplen la boca amb la paraula llibertat. Els polítics eren i son de diferents partits. I això em va passar aquí al Vendrell, no als EE.UU.

Diumenge de concerts i festa de la bicicleta.

Avui he tingut un diumenge atapaït. Al migdia i després d'uns 13 anys sense fer-ho he anat a veure la festa de la bicicleta. Em sap greu dir que el sentiment ha estat de decepció, anyorança i tristesa. Una festa genuinament vendrellenca que anat molt a menys. La última vegada que hi vaig anar hi havia una gran participació tan de ciclistes, carrosses i espectadors. Aquest any tot hi haver-hi força participació no s'acosta al que havia estat, unes 5 carrosses la majoria lluny de les que s'havien vist, molta menys gent i menys ciclistes. Això en una població que entre uns pocs han decidit fer créixer i multiplicar per 3 la seva població en 15 anys. Dons bé, la festa de la bicicleta s'ha dividit entre tres en tots els sentits. I amb això no vull deixar de felicitar al gran esforç de la comissió de festes que fan tot el que poden i més, però aquesta festa tenint en compte que ha estat creada per un vendrellenc s'hauria de potenciar arribant als límits de Sant Felix o la calçotada de Valls, referències festives arreu del païs.
La part positiva han estat els 2 concerts de la tarda. Primer en una església atapaïda de gom a gom la gran majoria de les corals vendrellenques i Lax'n' Busto han executat una gran mostra d'implicació, ganes i talent musical. Veure barrejat en un escenari músics amateurs i professionals, d'estils ben diferents tots ells del Vendrell fa gaudir a qualsevol.
El concert ha deixat coses ben clares: la gran organització que hi havia, el bé que canta el Salva, la gran estrena de la cançó Instants, escrita per en Pemi Rovirosa expressament per a l'ocasió i que l'esglesia no és lloc per a concerts donada la mala visibilitat i pitjor acústica.
Per últim he anat a l'Auditori a veure l'estrena de la Big Band grallera. Més músics vendrellencs que no hi eren a l'església i exel-lent acústica: aquí si que és un lloc per a concerts! Bona proposta i feinada de'n Jordi López que ha aconseguit ajuntar 9 músics amb diferents tipus de gralles amb la dificultat d'afinació i timbre que això comporta amb una base rítmica jazzera adaptant peces de jazz, peces tradicionals i temes propis. Desde aquí aplaudeixo que hi hagi persones que per amor a l'art s'atreveixin a tirar projectes com aquest endavant. Que no pari!