sábado, 4 de junio de 2011

Ascens de l'hoquei C.E.Vendrell



Aquest passat divendres el 2n equip del C.E.Vendrell d'hoquei patins va assolir l'ascens a la categoria Nacional Catalana, tot just dos categories per sota de l'OK lliga. És el segon ascens consecutiu de l'equip magistralment dirigit per Xavier Nicolàs i Toni Porta i format per jugadors del Vendrell. A més s'han proclamat campions de la Lliga al quedar primers. És tot un èxit de l'esport local i comarcal i es demostra el nivell de l'hoquei del Vendrell. La propera temporada gaudirem de dos equips al Vendrell amb dos categories altes amb bon nivell de joc. Valdrà la pena no oblidar-nos d'aquest equip i intentar aconseguir que el pavelló respiri l'ambient que ahir es va viure.






MOLTES FELICITATS!

miércoles, 1 de junio de 2011

Ara que tinc 20 anys.



Aquest títol no parla de la meva edat. Ja no tinc 20 anys. O més ben dit: ja en fa uns quants que els tinc! Parlo, una vegada més, del Barça. Perquè el Barça, que té 111 anys d'història, fa 20 anys que es va fer adult. O més ben dit: fa 20 anys que es va tornar a fer adult.



A principis de maig de l'any 1991 el F.C.Barcelona, en les seves aleshores 4 seccions professionals, tan sols havia guanyat la Copa d'Europa d'hoquei patins. És cert que l'havia guanyat en 10 ocasions però també es cert (malauradament i que ningú no s'ofengui) que l'hoquei no és un esport que hagi arrelat igual que la resta d'esports a Europa i Amèrica.



Per tan podem afirmar que el Barça, al maig de 1991, no havia fet gairebé res a Europa. El poc que havia guanyat (tres Recopes i tres Copes de Fires en futbol, 2 Recopes i una Korac en Basket i 3 Recopes en handbol) havia estat gunyat gairebé tot desde l'any 1978, tan sols 13 anys abans de la data de la qual parlem, en la que podriem anomenar l'adolescència del club.



El maig del 91 l'handbol blaugrana dirigit per Valero Ribera va conquerir la seva primera Copa d'Europa davant del Proleter croat. Desde aquella data amb ara el Barça ha conquerit, atenció: 4 Champions en futbol, 2 Eurolligues en basket, 8 Eurolligues d'Handbol i 9 Lligues Europees més d'hoquei.



El motiu no pot ser cap altra que el d'haver fet bé la feina. I això és mèrit de molta gent: dels presidents Núñez, Gaspart (si, si, sota la presidència del mateix Gaspart es va guanyar la primera Eurolliga de basket), Laporta i Rosell, de Cruyff, Rijkaard, Guardiola, Pesic, Pasqual, Valero, l'altra Pasqual, Figueroa... i de tants i tants tècnics, jugadors i directius que han convertit el club en un autèntic referent en tots els àmbits.



Però perquè el Barça va trigar 92 anys a fer-se gran? En realitat el Barça de futbol va ser gran els anys 40 quan va guanyar 2 copes llatines, el torneig precedent de la Copa d'Europa.



Però el franquisme va ser un autèntic llastre pel club. Només cal recordar el cas Di Stefano, el Messi dels anys 60, que, havent fitxat i fins i tot jugat amb el Barça, va ser obligat a jugar un any amb el Barça i un any amb el Madrid. El president del Barça va ser "convidat" a renunciar al jugador que va acabar jugant i passant a la història de blanc.



Mala gestió del club? També cal recordar que les directives del Barça desde els anys 40 a l'any 1978 eren escollides a dit pel franquisme.



Potser seria just valorar l'esport del nostre païs desde l'entrada de la democràcia i "agafar en pinces" el palmarès dels anys precedents.

viernes, 20 de mayo de 2011

Ivan De la Peña



Sempre m'ha agradat, i molt, Ivan De la Peña. Probablement va ajudar el fet que som de la mateixa generació i que va ser el primer jugador que va il.lusionar al barcelonisme després de la fi del "dream team". El considero un jugador genial que no ha tingut sort amb les lesions i que això el va acabar afectant psicològicament. Amb això no vull dir que tingués problemes psicològics sinó que desde el moment que un jugador amb tan sols 23 anys el fan fora del Barça, es lesiona sovint i a més haver de viure i jugar a l'estranger, un ha de tenir el cap molt ben amoblat per tirar endavant en l'esport d'èlit.



De la Peña va començar a despuntar la temporada 95-96 Va jugar partits memorables com el famós Betis 1-Barça 5, tot i que per a mi el millor partit va ser un oblidat partit de lliga contra l'Athtletic (4-1, amb golàs d'Ivan). Com va anar passant a posteriors temporades, va acabar com a titular indiscutible.



La temporada següent (96-97) hi va haver revolució a Can Barça amb el canvi de Robson per Cruyff i la desagradable destrucció de tot el que feia olor a Johan. A pesar d'això i a pesar de que De la Peña va començar de suplent (Robson insistia en posar a Popescu al mig del camp amb un doble pivot amb Guardiola), el jugador va acabar formant una dupla genial al mig del camp en Pep, deixant a la memòria partits com la remuntada contra l'Atlético de Madrid, un gol d'antologia al Saragossa i fent una imparable associació amb Ronaldo.



La temporada 97-98 va haver nou canvi d'entrenador (Van Gaal per Robson). Ivan va anar jugant regularment tot i que les lesions van començar a aparèixer. El millor moment de joc de la temporada va coïncidir amb "lo pelat" al camp. Tot i així, el sr. Van Gaal (si, el mateix que va preferir Bogarde i Okunowo en comptes de Ferrer, per exemple) va decidir que el millor era vendre'l. És cert que vistes les lesions i el preu que es va cobrar (2500 milions de ptes) no va ser una mala operació, però és aquì on hi ha el punt d'inflexió en la carrera d'Ivan De la Peña. La sensació que em queda es que si De la Peña hagués seguit al Barça sota la tutela d'un entrenador tipus Guardiola tot hagés estat diferent.



A partir d'aquí va anar a la Lazio, Olimpique de Marsella, retorn al Barça al pitjor moment de la història (era Gaspart) i finalment fitxa per l'Espanyol on aconsegueix triomfar de nou. Perquè guanyar una Copa, ser finalista de la Uefa, anar a la selecció i guanyar al Camp Nou després de 30 anys, tot això jugant amb l'Espanyol és un èxit sense precedents.



La sensació és que De la Peña és un jugador 10-15 anys avançat al seu temps. S'imagineu a l'Ivan amb 23 anys jugant amb l'actual Barça?



De cine!



Tal com deia Mascaró avui a l'Sport, fins i tot els genis son incompresos, mal reconeguts i maltractats. I si no que li preguntin a Bach, que sent segurament el més gran compositor de la història, no va ser reconegut fins tres segles més tard.



sábado, 16 de abril de 2011

Un concert inmens.


Aquest divendres vaig tenir la sort d'assistir a un dels millors concerts de jazz que he viscut mai: Eliane Elias Trio. Dins el marc del Festival Internacional de Dixieland de Tarragona el concert estrella va ser el que ahir ens va oferir al Teatre Metropol la extraordinària pianista brasilera acompanyada del contrabaixista de Bill Evans i d'un exel.lent bateria suec.

Combinant repertori composat per Eliane Elias amb temes de Bill Evans i música brasilera, sobretot de Jobim, Eliane Elias va mostrar quin so es pot treure d'un piano. Em va sorprendre gratament com tocava les notes greus del piano: les tocava molt sovint i amb una execució contundent i dolça a la vegada. Va demostrar la influència que el pianista Bill Evans va exercir sobre ella.

A nivell de banda el resultat no és menys sorprenent, amb un gran protagonisme del contrabaixista Marc Johnson i una sorprenent ben entesa discreció del bateria.

En definitiva el concert va respondre a les expectatives que un concert estrella d'un Festival Internacional pot crear.

Si encara hi sou a temps intenteu anar a algun concert dels que es fan desde el passat dimecres i fins diumenge, Molta oferta, variada, de qualitat, en diferents espais i assequible.

No us defraudarà.

lunes, 21 de marzo de 2011

Ben tornats, malparits!


Sempre m'ha costat entendre les dissolucions de coses que funcionen a pesar que a vegades el temps demostra que és millor una retirada a temps. Fa anys no vaig entendre que els Sopa de Cabra es retiressin. O més ben dit: que fessin una "parada indefinida" com ells mateixos van anunciar ja fa més d'una decada. Ara tornen, per un dia de moment i aquesta notícia em fa feliç.

Els Sopa sempre m'han agradat a pesar que amb el temps i a mesura d'anar aprenent coneixements i estudis musicals comprobés que ni son grans instrumentistes individualment parlant, ni són una gran banda interpretativament ni les cançons són un exemple harmònic, ritmic i melòdic. Amb les lletres no m'hi poso, tot i que popularment es comenta que són d'un cert nivell.

Pero m'agraden, m'enganxen. Serà perquè formen part de la banda sonora de la meva joventut o perquè la música i l'art en general ténen afortunadament aquesta màgia que sense saber perquè una obra t'enganxa.

Sense trobar-hi una explicació musicalment raonable trobo extraordinàries cançons com "Sota una estrella", "Hores bruixes", "Quan es faci fosc" i sobretot el meu particulat top 3: "El boig de la ciutat", "El llarg viatge" i "Els teus somnis".

Ara tornen en un concert on es van esgotar 18.000 entrades en un dia. Un altre fenòmen curiós. Recordo un concert de Sopa de Cabra en una discoteca a Vilafranca on em va costar Déu i ajut trobar acompanyants en un concert on erem 4 gats. I això que era en la meitat de la carrera dels Sopa. La història de la banda és ben curiosa: èxit (l'empordà), odiats (anunciar cantar en castellà), fracàs (mundo infierno) oblidats (poca gent als concerts i discs no venuts) èxit alta vegada (2 últims discs) i mites (18.000 entrades en un dia). Coses de la societat dignes d'estudi.



jueves, 17 de febrero de 2011

Jazz a TV3

Ja se que sovint critico a TV3. Suposo que ho fa el fet que és el canal generalista que més miro. Ara han estrenat un programa de jazz "Jazz a l'estudi" crec que es diu. Un exel.lent programa que dóna a conèixer a molts músics actuals del nostre païs mentre enregistren temes en un estudi. La iniciativa seria exel.lent si no fos pequè el programa el fan a les 2 de la nit!
Entenc que no és un programa de "prime time" però ara que amb la TDT cada cadena disposa de diferents freqüències no trobariem un horari millor al 33, 3XL, etc?
Per una vegada que TV3 pensa amb nosaltres...

martes, 18 de enero de 2011

Patètica Acadèmia Catalana del Cinema o patètica TV3?

"Promocionar el cinema català i dotar-lo de prestigi davant dels mitjans de comunicació i el públic en general" . Aquest és un dels 12 principis fundacionals de l'Acadèmia Catalana del Cinema. N'hi ha una altra que diu "contribuir a la internacionalització del cinema català".^
Per altra banda TV3. Qui mira TV3? Suposo que els anglesos no.
Doncs bé, aquesta nit de dilluns, TV3 o l'Acadèmia Catalana del Cinema o tots dos junts han decidit acabar la gala televisiva feta en directe des del Teatre Artèria de Barcelona amb una cançó anglesa: concretament "Always look on the bright side of life", conegut tema del genial musical Spamalot dels no menys genials Monty Python.
Molt bé nois, demanem suport al cinema català però passem de la música catalana. Típic del païs. Només cal escoltar les emissores de la Corporació Catalana de Radio i Televisió (Catalunya Ràdio i cia). Més música no feta a Catalunya impossible.
O marxant de la música només cal veure entitats que fomenten el comerç del seu poble però que a l'hora de comprar o contractar algun servei el van a buscar a fora.
Si senyor!