Cruyff, president d'honor

Johan Cruyff ha estat nombrat president d'honor de Barça. El que està més clar d'aquesta decissió es que hi haurà pol-lèmica.
Els que troben injust aquest anomenament són gent que estan en contra de Cruyff si o si, faci el que faci. Són gent que sempre recorden la part negativa de l'holandès. Els seus enfrontaments amb Weisweiler, Núñez, el 4 a 0 d'Atenes, que no parla català, l'Angoy, Busquets pare, etc. Aquí hi trobariem els Nuñistes, en Sandro Rosell i algú més.
Els que troben just aquest anomenament defensen que en la seva època de jugador va fer guanyar una lliga després de 14 anys, el 0 a 5 i els seu tal-lent. De la seva època d'entrenador que va guanyar 4 lligues seguides, la primera Champions, descobrir jugadors com Stoitchcov, Laudrup, Guardiola, etc. l'aposta i estructura de la cantera i sobretot la seva filosofia de joc. De la època d'assessor de Laporta destaquen, una vegada més, la cantera i el joc més l'aposta per Riijkard, Guardiola o Begiristain i que tot plegat ha portat a guanyar 3 lligues i 2 champions més aconseguint, fins i tot, guanyar-ho tot en un any, fet inèdit en el futbol espanyol i pràcticament en el mundial. De les 19 lligues guanyades, en Johan ha tingut participació directa o indirecta en 7, igual que en les tres champions.
Finalment hi ha una tercera corrent d'opinió en la qual m'hi incloc on estem d'acord amb en Cruyff però que discrepem tan del nom de l'anomenament (potser és excessiu president d'honor tenint en compte que mai ha estat president i que sempre ha estat un treballador assalariat, potser hagués estat correcte buscar un altra nom) com del moment d'aquest ja que fa un tuf a oportunisme electoral i a l'hora de la veritat pot girar-se en contra de les intencions del president Laporta.
Sembla clar que Laporta ha portat una exel-lent tasca esportiva i econòmica però la branca social i popular ha estat, si més no, polèmica i discutible.
El temps dirà.

Buscant La Trinca.

He anat seguint el programa de La Trinca per diferents motius: perquè m'agrada la Trinca, perquè hi sortia el Joan Inglès i perquè m'agrada veure programes musicals siguin com siguin. Dir d'entrada que aparentment va ser una llàstima que el Joan quedés eliminat ahir mateix pràcticament en el tram final. I perquè aparentment? Moltes vegades a la vida el que sembla bo es torna dolent i el que sembla dolent és bo. En Joan no serà escollit com a nova Trinca però ha tingut una gran plataforma de promoció i mai se sap que pot passar a partir d'ara. No seria estrany que li pogués sorgir una altra oportunitat que a la llarga o a la curta sigui millor que formar part de la nova Trinca. Des d'aquí felicitar-lo i dir que, desde la meva humil opinió, es mereixia molt més tot i que quedar dels tres primers és un gran resultat. Del programa poques coses més m'han agradat. Hi havia moments que es notava improvisació de continguts, errors (coses del directe segurament) i incoherència amb els convidats (segons quin convidat cantava s'hi abraçaven i segons qui no li feien ni cas com, per exemple, Cris Juanico i Tomeu Penya).Però el que he trobat més lamentable és que un programa fet a una televisió pública a través d'una productora més que solvent renuncii a la música en directe. Si ja es prou trist que en un programa musical la música estigui enllaunada pitjor és fer sortir a una desena de músics fent literalment el "paripé" amb els instruments a la ma. Penós. Un fet que no ajuda gens a la situació actual del sector musical ple d'intrusisme i de músics que fan veure que toquen. Hi ha programes, com el Buenafente que la premissa sempre ha estat que els músics han de sortir a tocar en directe. I en aquest aspecte dir que sempre els músics voldran tocar en directe, mai un músic renuncia a tocar perquè és el que més desitja.

Molta i bona programació cultural al Vendrell

Aquesta primavera és culturalment rica al Vendrell: a més a més del cicle de jazz a l'Auditori s'hi ha de sumar la programació del nou teatre Àngel Guimerà - La Lira, el cine-club "La claqueta" i com a novetat aquest any el C.I.T. ha fet una programació de concerts i espectacles anomenada "l'oci del soci", on desde aquest mes de març fins a la tardor es realitzaran diferents esdeveniments com ara concerts o monòlegs. Ens hem de felicitar que en aquests temps de crisi poguem gaudir d'una oferta cultural sense haver-nos de desplaçar (anar a Barcelona entre viatge, parking, etc, no baixes de 40 euros) i a un preu d'entrades molt més asequible que els espectacles de la gran ciutat.
A tot això només hi posaria un però: hi haurà 2 dates (26 de març i 17 d'abril) on es solapen concerts pràcticament a la mateixa hora (22:00 al Tàg, 22:30 a l'auditori). És una llàstima que no hi hagi hagut coordinació i que ara el públic hagi de triar entre dos concerts quan hi haurà molts dies que no hi haurà cap esdeveniment. No dubto que quadrar dates amb promotors, artistes i espais és terriblement difícil però aquest fet no hauria de tornar a passar. Una llàstima.
De moment us recomano anar aquest dissabte dia 20 a l'auditori on podreu gaudir d'un inmens concert on hi haurà, entre d'altres, el considerat probablement millor pianista de jazz del moment: Albert Bover.

Guardiola català de l'any.

Tot i que sóc culé i futbolero, m'agradaria que el fet de votar a Guardiola com a català de l'any vingui donat més pels valors que a transmès (treball en equip, assumir responsabilitats, respecte en vers als altres, humiltat, etc. i fins i tot defensa i promoció del català) que pels èxits aconsegits als terrenys de joc. Guardiola està en una posició on molta gent, sobretot nens i joves, el segueix i és molt bo que transmeti aquest tipus de valors positius lluny, desgràciadement, d'altres "personatges" que és mouen no només en el món del futbol sinó en qualsevol àmbit popular. Si el fet que un entrenador de futbol guanyi el català de l'any serveix per transmetre i promocionar actituds com les que mostra Pep Guardiola benvingut sigui i per molts anys.

Real Madrid o com els diners no ho compren tot.

La persona és l'únic animal que ensopega 2 vegades amb la mateixa pedra. Els diners no ho compren tot. Són refranys ben certs com tots els refranys. Però aquests refranys tenen la particularitat de que recorden, i molt, la història recent del Real Madrid.
Estic content que hagi perdut el Madrid. Potser no ho hauria d'estar perquè no ens hem d'alegrar de les desgràcies alienes però no hi puc fer més. També són les regles del joc i també és la salsa del futbol i de les rivalitats entre els equips.
Però aquesta vegada estic content més enllà de la rivalitat futbolística. Estic content perquè s'ha fet en part justícia a la situació futbolística actual. Portem un any d'assetjament madridista en contra el Barça en tots els sentits: minimitzar els 6 de 6 títols, acusar-nos d'ajudes arbitrals amb el famós "Villarato", matxacar constantment que el Barça no està bé, .... En comptes d'agafar exemple del que han fet Guardiola i la resta (mai cap declaració malsonant o prepotent, aposta per la cantera, respecte per a tots els rivals), ells s'han recreat en insistir en que Cristiano és molt millor que Messi (ho hauria de ser tenint en compte que han pagat 100 milions d'euros per Cristiano contra 0 euros en Messi), en Ramos dient que guanyarien 3 a 0 (no costa res dir, com Guardiola, que promet esforç al màxim, no títols) i d'altres exemples més.
En comptes d'analitzar els seus propis errors només s'han molestat a mirar els errors blaugranes. Podrien haver vist, per exemple que portaven 5 (ara ja 6) anys consecutius sense superar els 8ens de final amb 5 equips diferents! O podrien haver estudiat que aquest any només han guanyat 2 partits contra equips grans i tots 2 a l'últim minut: derrota amb el Barça, empat i derrota amb el Milan, derrota i victoria amb el Sevilla, derrota i empat amb el Lyon i victoria amb el Valencia.
En Florentino és el clar exemple de no aprendre ni d'altres clubs ni de temps passats. Es torna a gastar una milionada (270 milions d'euros en un any) i no aposta per la cantera (tenint com a mirall el Barça) i acaba fracassant com sempre.
Ara probablement cauran en un altre error: fer fora Pellegrini i no tenir paciència amb l'entrenador quan en la majoria d'equips que han marcat època s'ha tingut paciència amb l'entrenador.
Però per sobre de tot aquesta derrota és molt bona per 2 motius: per valorar nosaltres i sobretot el madridisme els 6 títols del Barça i per estar alerta aquest proper dimecres contra l'Stuttgart.
Esperem que no es cumpleixi aquell refrany que diu: "cuando las barbas del vecino veas cortar pon las tuyas a remojar"

Jazz a l'auditori 2010

Un any més ja el tenim aquí. El festival de jazz de casa nostra i que en cap a cas s'ha de confondre amb el festival d'anar per casa sinó tot el contrari: un bon grapat de concerts d'altíssima qualitat executats per músics internacionals, nacionals i locals. I quan parlem de músics locals no hauriem de caure en l'error de pensar en que toquen perquè són d'aquí. Toquen perquè tenen qualitat sobrada per fer-ho i el seu currículum i la seva execució així ho demostren.
Per començar aquest dissabte a les 22:30 un plat fort: l'Original Jazz Orquestra del Taller de músics, una formació que ja ha enregistrat diferents cd's, els més coneguts els que van realitzar juntament amb Cris Juanico on cantaven diferents standarts en català.
Val la pena aprofitar-ho: tenim jazz de qualitat, al costat de casa i a un preu absolutament baix sobretot si ho comparem amb la majoria de festivals de jazz. A part també hi haurà d'altres sessions que seran gratuïtes.
No us ho perdeu, us aniré informant dels concerts.